Deixar-la estar

Em va venir a la memòria una pel·lícula sobre Ravel que havia vist el dia anterior a la tele. S’explicava que el músic s’havia inspirat, per compondre el seu famós Bolero, en els sorolls d’una nau industrial on els grans pistons pujaven i baixaven amb un clac-clac metàl·lic constant, com un tambor que marqués el pols de les temples. A prop d’ells, una cadena transportadora arrossegava peces amb un ran-ran-ran letàrgic que es repetia com el redoblament de la consciència. Més lluny, els engranatges d’acer es mossegaven els uns als altres amb un so net i afilat, com un metrònom del talent. De tant en tant, una vàlvula deixava anar un raig de vapor que esclatava en un pxxxxx llarg, sostingut, com el sospir d’un ogre. L’eco multiplicava cada cop: el clang d’un martell contra el metall vibrava com si fos un cop de plateret, i el zummm greu de les politges tenses semblava un contrabaix ocult en la penombra.

Notícies relacionades

Asseure’s a parlar amb l’altre

L’alfombra de la vergonya

La peça està composta per una melodia que dura aproximadament un minut i que es repeteix en bucle amb canvis d’instrumentació, color i dinàmica. Dura, per tant, 15 minuts (o 14 o 16, segons l’orquestra que l’executi). Es tracta, en qualsevol cas, d’un quart d’hora obsessiu, hipnòtic: un malson sonor.

Vaig pensar que l’abella, sota la quartilla, estava component el seu propi Bolero: un compàs únic, reiterat, que començava i acabava en si mateix, i que m’obligava a escoltar la mort com si es tractés d’un procés mecànic. Cada vibració del seu cos era un redoblament mínim, un crescendo diminut cap a un final inevitable, que no era cap altre que el silenci. La vaig deixar estar i vaig tornar al llit.