Enquestes sobre terra cremada

Els incendis d’agost a Espanya no només van arrasar 336.345 hectàrees, sinó també la poca esperança que quedava que la política espanyola donés algun símptoma d’haver recuperat el seny. Queda clar que Govern i oposició han optat per una estratègia de terra cremada en la qual tot assumpte és objecte de confrontació partidista per més víctimes personals o materials que aquest produeixi. Una guerra sense treva ni possibilitat de treva que durarà, almenys, fins que les eleccions dictin vencedors i vençuts. Com sempre, l’únic termòmetre per comprovar qui guanya en aquest fangar són les enquestes, que en aquest nou curs començaran a donar pistes més fiables.

Sondejos en quarantena

En la primera meitat de la legislatura, els sondejos han bufat molt a favor del PP, tot i que amb un vent carregat de verí. Pedro Sánchez no tindria cap opció de salvar el Govern pel retrocés del PSOE i, sobretot, per l’enfonsament de la majoria dels seus socis, com Sumar. Alberto Núñez Feijóo seria l’únic candidat que podria arribar a la Moncloa, però continua sense treure’s Vox de sobre. Les enquestes atorguen a la suma de les dretes una majoria de rècord perquè el líder del PP milloraria el seu resultat del 2023 i perquè Santiago Abascal no ha deixat de guanyar múscul. És a dir, per primera vegada en molt temps, les dues esquerres baixen i les dues dretes pugen. Ja no es comporten com vasos comunicants.

¿Ho té tot fet Feijóo? En absolut. El problema és que tots els sondejos publicats fins ara cal prendre-se’ls amb cautela perquè l’última cita electoral, les europees del 2024, va ser fa més d’un any, i la següent, sigui quina sigui, encara no té data. Sense l’efecte catalitzador d’uns comicis a la vista, el votant d’esquerres es mostra més indecís i amb menys incentius per mobilitzar-se que el de dretes, que sol ser molt més fidel i indemne a les polèmiques entre els seus. Aquesta letargia del vot progressista s’ha accentuat amb la sensació de flaquesa que afligeix el Govern des que va esclatar el cas Cerdán.

Vox s’obre pas

Sens dubte, Sánchez té motius d’alarma perquè el PSOE està perdent la confiança de segments clau del seu electorat, com els joves o les dones. El baròmetre del CIS de juliol reflectia una pronunciada caiguda en la intenció de vot socialista entre les dones: del 26,2% al 19,4% en un mes. ¿Qui se’n va beneficiar? El vot femení va pujar dos punts al PP i gairebé quatre a Vox. Entre 2024 i 2025, la intenció directa de vot a Vox ha crescut tant entre homes com entre dones, però de forma desigual per edats. Mentre l’ascens global és d’1,7 punts, entre els joves de 18 a 24 anys arriba als 6,2 punts i entre les noies d’aquesta franja, fins als 7,4 punts. En termes relatius, això representa un creixement del 135%.

¿Per què passa això? Segons l’esquerra, perquè el PP ha normalitzat amb els seus pactes el discurs ultra, que a més campa al seu aire per les xarxes socials. És cert, i els incendis n’han donat un nou exemple. Quan s’argumenta que les autonomies no tenen mitjans ni recursos suficients per apagar els focs i que només l’Estat té capacitat per sufocar-los, és fàcil concloure que les autonomies són prescindibles, com pensa Vox.

Autonòmiques i... ¿generals?

Notícies relacionades

El Parlament actualitzarà el marc legal per reforçar l’autogovern

Recursos del cas Gómez

Però hi ha una altra cara de la moneda: l’habitatge. Si d’alguna cosa pot presumir Sánchez, i ho fa, és de la bona salut macroeconòmica d’Espanya. Però el preu de l’habitatge es va anotar al juny la pujada interanual més gran (12,7%) des de l’esclat de la bombolla. Avui un pis costa un 87% més que fa una dècada, i tot i que els especialistes no veuen per ara el risc de cap altra bombolla perquè l’economia va bé, la carestia s’acarnissa amb els joves i es converteix en combustible per als missatges populistes.

Quan hi hagi l’esperó de les urnes serà el moment de comprovar si aquestes tendències canvien o es consoliden. Aquest curs hi haurà, almenys, dos aperitius electorals que contribuiran a sacsejar les enquestes: Castella i Lleó i Andalusia. Els dos comicis toquen en la primera meitat del 2026 i pinten malament per a l’esquerra, que es presentarà en els dos casos dividida i amb nous líders. Però falta per saber si ens trobarem unes eleccions generals pel camí. Que Sánchez ho negui ara no és garantia de res. Sense Pressupostos es pot governar, sí, però sobreviure a una derrota parlamentària rere l’altra pot fer-se inviable.