Camps i Costa, quan els excessos els pagaven altres

L'exsecretari general era l'encarregat de plasmar en actes la grandiloqüència de l'expresident

La relació entre tots dos ha quedat dinamitada després de la confessió de Costa

Camps i Costa, quan els excessos els pagaven altres
3
Es llegeix en minuts
Nacho Herrero

Francisco Camps, a l’estil de la seva mentora Rita Barberá, va ser un president excessiu. Així el va definir, sense dir-ho, aquesta setmana a l’Audiència Nacional Ricardo Costa, la seva ex mà dreta al PPCV.  «Era, és, una persona molt compulsiva, molt especial», va apuntar. Ajuntant compulsiu i especial, apareix la grandiloqüència de Camps

També es pot arribar a aquesta conclusió al veure la «sèrie de complements» que, segons Costa, l’expresident de la Generalitat valenciana va decidir incloure en un míting de Mariano Rajoy a València. Van ser «focs artificials, alguna pantalla addicional, algun animador, per exemple, una banda de música». Però, és clar, l’exsecretari general del PPCV també va reconèixer que aquells complements els pagaven empresaris als quals després s’adjudicava obra pública. O igualment es pot recordar coses que va dir Camps al seu dia. Com que era «el candidat més recolzat de tots els candidats de la història de les democràcies occidentals a tot el món» o que el seu era «el Govern més transparent d’Espanya i d’Europa».

Preparat per a... la Moncloa

De la mateixa manera es va mostrar convençut que «els 45 milions d’espanyols» sabien que era «honrat» i fins i tot, després de ser absolt del cas dels vestits, va dir que estava més preparat que mai per tornar al Palau de la Generalitat... o a la Moncloa. «És que al final el meu bagatge és impressionant», va dir a Telva. També queden imatges per il·lustrar-ho i pot ser que totes es resumeixin en la volta d’honor que va fer al volant d’un Ferrari al circuit de Xest, amb Barberá de copilot i Fernando Alonso de passatger. I saludant a la grada, com saludava els diputats populars a les Corts, que el rebien drets i amb ovacions. En total van ser gairebé set anys en què Camps i Costa, un cap i l’altre subordinat, es van entretenir «posant la comunitat al mapa», exercint de dic i estilet davant el Govern de Zapatero i apuntalant el feble lideratge intern de Rajoy.

Camps, conduint el Ferrari, amb Barberá de copilot. / MIGUEL LORENZO

Aquesta icònica imatge del Ferrari és del 15 de novembre del 2009, tot just uns dies després que Camps assumís que havia perdut el pols amb Génova per Costa, a qui la direcció nacional havia suspès de militància perquè cessés com a secretari general del partit al País Valencià. Però llavors la relació entre tots dos encara era sòlida. «Tots al partit tenim per Costa el més gran respecte i n’avalem l’excepcional gestió», va assegurar l’encara president.

L'impuls definitiu del que el 1995 es va convertir en el diputat més jove del Parlament autonòmic es va iniciar el 2004 quan Camps el va nomenar vicesecretari general del partit gairebé al mateix temps que convidava els responsables de la Gürtel que es traslladessin a València per organitzar-los actes. Costa va ser el seu enllaç.

Notícies relacionades

Junts, ell i Álvaro Pérez, el Bigotes, aconseguien tot el que els demanava el president per estrambòtic que fos. Per això, Costa mai va complir el seu somni de ser nomenat conseller, perquè Camps volia el jove i pijo dandi dissenyant-li les barroques campanyes. Per pagar els excessos primer hi havia diners d’empresaris en sobres i després directament es va haver de girar factures falses a aquelles companyies, segons han confessat Costa i Pérez.

Però abans d’explotar aquesta setmana, la relació entre Costa i Camps ja estava trencada. La confiança es va esquerdar el juliol del 2011. Confirmada la imputació de Camps, Costa i els exdirigents Rafael Betoret i Víctor Campos, Federico Trillo va convèncer l’expresident per declarar-se tots culpables pel cas dels vestits. Betoret i Campos van firmar al TSJCV la conformitat però Costa es va ensumar la jugada i va dir que firmaria després de Camps, que en l’últim moment va canviar d’idea, va presentar la dimissió i va decidir defensar la seva innocència davant el tribunal. Tots dos van sortir absolts junts, però els seus camins ja s’havien separat. Després d’aquesta setmana sembla impossible que es tornin a ajuntar.