Els independentistes cauen però salven la majoria absoluta

Els independentistes com a bloc tenien tres objectius en aquestes eleccions, i només en van aconseguir un. És el menys ambiciós, però el més important: mantenen la majoria absoluta al Parlament. Aquí acaben les bones notícies per a ells, perquè la suma de Junts per Catalunya, ERC i CUP cau per sota dels números del 2015 tant en percentatge de vots com en escons. I, per tant, queden lluny de la seva autèntica meta: seduir el 50% dels electors, la xifra que podria començar a obrir-los unes portes a Europa, que seguiran tancades.

Els independentistes tampoc poden dir ara que la força més votada és de la seva corda, perquè el fet que Junts per Catalunya i ERC concorreguessin en llistes separades ha provocat una victòria de Ciutadans que, pel seu simbolisme, va coure molt a les seus de postconvergents i republicans.

Al tancament d’aquesta edició, la suma dels partits independentistes es quedava en 70 diputats, dos menys dels que va obtenir en les eleccions del 2015. La lleugera caiguda també en percentatge de vot de JxCat, Esquerra i la CUP (del 47,8% al 47,5%) fa difícil pensar que, encara que puguin formar Govern, s’atreveixin amb aventures unilaterals com la que van protagonitzar en l’anterior legislatura.

Vist des d’una perspectiva de blocs, el Parlament que surt de les urnes s’assembla molt al que Mariano Rajoy va dissoldre el 27 d’octubre en aplicació de l’article 155. El que canvia és la distribució interna de forces: Ciutadans és ara sens dubte el partit hegemònic entre els constitucionalistes. Amb els seus 37 diputats, Arrimadas aconsegueix que un partit que no es reivindica catalanista s’imposi en unes eleccions catalanes. El PSC defrauda les expectatives, i només aconsegueix sumar un escó als 16 que tenia. Pel que fa al PP, Xavier García Albiol posa cara a un enfonsament inèdit. Els seus tres diputats constitueixen també un rècord, en aquest cas negatiu. Els populars van haver d’entomar la gran decepció de la nit, compartida amb la CUP. Els dos partits perden el grup parlamentari que tenien en l’anterior legislatura. 

La històrica participació, que va superar la de qualsevol convocatòria anterior –el rècord estava en el 80,8% de les generals de 1982– provoca que Ciutadans es situï per sobre del milió de vots. Cosa impensable fins fa molt poc per a un partit que va entrar per primer cop al Parlament el 2006 amb tres diputats, i que havia sigut creat pocs mesos abans.

La victòria d’Arrimadas té el seu principal baluard a Barcelona i la Catalunya urbana. Després d’ahir a la nit, i almenys fins a les pròximes eleccions, no podrà parlar-se de cinturó roig. Els municipis de la corona de la capital de Catalunya, antic fortí socialista, han destenyit en bloc i ara són tots taronja. L’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Cornellà... En tots s’hi va imposar Ciutadans. De fet, Arrimadas va subratllar ahir a la nit que «les 10 ciutats catalanes més poblades són taronges».

Això va provocar que la victòria d’Arrimadas –que en l’àmbit global català va captar un de cada quatre votants– fos molt clara a la circumscripció de Barcelona, on va arribar a 24 diputats. A Tarragona, C’s també és la força més votada, tot i que empata a cinc escons amb Esquerra.

ELS FEUS DE PUIGDEMONT

Notícies relacionades

Villarejo, imputat pel registre a la seu de Método 3

Pisos i pobresa a l’alça

Els republicans semblen haver-se quedat a mitges en totes les seves apostes. Ni creixen en implantació als centres urbans –que ha sigut històricament l’objectiu d’Oriol Junqueras–, ni convencen massivament a l’interior. ERC és segona a totes les províncies: si a Barcelona i Tarragona sucumbeix a l’empenta d’Arrimadas, a Girona i a Lleida perd contra un Carles Puigdemont que es manté fort als feus tradicionals de Convergència.

El creixement dels constitucionalistes, que el 2015 van obtenir el 39% dels vots i ahir a la nit van superar el 43%, no va ser suficient per atrapar els independentistes. Amb més de dos milions de paperetes, JxCat, ERC i la CUP certifiquen que el moviment sobiranista resisteix el pas del temps i que amb prou feines creix. La fotografia fixa dona també la mesura de la complexitat que implicarà formar Govern.