EL DESAFIAMENT INDEPENDENTISTA

I 18 mesos després...

Així s'han mogut les peces en el tauler català durant l'any i mig que, segons el Govern català, havia d'antecedir la independència

I 18 mesos després...
12
Es llegeix en minuts
Roger Pascual
Roger Pascual

Periodista

Especialista en futbol, bàsquet, handbol

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Carles Puigdemont va assumir la presidència de la Generalitat el 10 de gener del 2016 amb el repte de portar a Catalunya en un any i mig «a les portes d’un nou Estat». «I si pot ser en 15 mesos millor», va afegir en el ple d’investidura. El termini ha expirat aquesta setmana amb el referèndum unilateral anunciat per a l’1-O. Repassem com ha evolucionat el tauler polític.

CARLES PUIGDEMONT

El president per accident que ha pogut blindar-seEl president de la Generalitat ha passat en aquests 18 mesos de ser el president per accident, a elecció d’Artur Mas, al líder d’una tropa de samurais a punt i disposats a combatre els embats del Govern i preparats per morir (políticament) si la victòria no els somriu.

    

Es va encarregar de dissipar el primer dubte, gairebé espontani, que es va generar amb la seva arribada. ¿Es dedicaria a mantenir la cadira calenta per a un retorn de Mas? ¿Voldria prolongar-se com a president? Ni una cosa ni l’altra. Puigdemont ha entès l’encàrrec rebut com l’obligació de tancar el procés, sigui en un sentit o en l’altre. Aquesta legislatura és excepcional, nascuda d’unes eleccions excepcionals en les quals els dos primers partits catalans van concórrer junts. I, per damunt de tot, va afirmar que no es tornaria a presentar a unes eleccions.

VELLES DISPUTES / President excepcional (en el sentit de poc freqüent) per a un Govern excepcional, amb un 58% de convergents i un 42% de republicans. En clau de partits cal dir que CDC, primer, PDECat, després, i Esquerra Republicana han mantingut les velles disputes de sempre, en tots els ordres i estaments. Però ell no s’hi ha involucrat excessivament, cosa que ha empipat els seus correligionaris que l’acusen de tebior i de guardar poc els interessos de futur de la força.

    

No ha sigut estrany sentir-li dir que ell és president de l’Executiu de Junts pel Sí, fins i tot aquest divendres, quan se li va preguntar per les cinc baixes (quatre consellers) del seu partit per cap d’ERC.

    

Ha sabut lidiar amb les tensions ideològiques habituals entre un partit de centredreta i un de centreesquerra. L’episodi més greu va anar a compte de la proposta de pujada de l’IRPF llançada per l’entorn republicà que el mateix Carles Puigdemont, aquí sí, en sintonia amb el seu partit, va liquidar amb la resignació dels republicans i l’empipada de la CUP que faria causa d’aquesta reforma impositiva per aprovar o no els pressupostos. 

    

Finalment, els anticapitalistes, després d’un primer no al maig, es van donar per satisfets, a la tardor, amb l’anunci del referèndum unilateral i, a contracor, van aprovar els comptes del 2017. 

ORIOL JUNQUERAS

Sense a seva nèmesi, Artur Mas, amb qui tant s’havia barallat entre bastidors, per exemple, el 9-N i el dia que va néixer la llista única, Oriol Junqueras ha trobat en Carles Puigdemont un bon company de treball. No un amic, però sí algú en qui no témer que rebaixi l’objectiu final de la independència.

    

Junqueras tenia com a missió demostrar que ERC pot ser un eficient partit de Govern. Lleial amb el president i els seus postulats i diligent en el despatx d’assumptes. És a dir, tot al contrari del que va ser el pas dels republicans en els tripartits entre el 2003 i el 2010. La missió no era fàcil quan, a més, el repartiment de responsabilitats va incloure carteres tan sensibles com Salut i Economia i Hisenda, no només en mans d’ERC, sinó, en el segon cas, en mans del mateix líder.

CONJUNTURA ECONÒMICA / Fer-se càrrec d’Economia amb les arques de la Generalitat buides i els pagaments controlats, via FLA, per l’Estat no era fàcil. I malgrat tot, tots els indicadors assenyalen que les antigues tensions de caixa han desaparegut i que l’economia catalana marxa a uns nivells per sobre de la mitjana espanyola i europea. Encara que just és a dir que la conjuntura econòmica internacional i espanyola que li ha tocat a Junqueras és ben diferent de la queva gestionar el seu antecessor, Andreu Mas-Colell.

    

Sota el comandament de Junqueras, a més, s’ha desencallat, sembla que definitivament, un d’aquells projectes que semblaven encaminats a eternitzar-se com el canal Segarra-Garrigues, com és el de BCN World, ara ja Hard Rock Entertainment World. El pas d’aquests 18 mesos ha anat tornant a ERC el crèdit demoscòpic que els sondejos li donaven poc abans del 9-N. I a cada diputat més que li donaven les enquestes es redoblaven les acusacions de partidisme que rebia ERC per part els seus socis de Govern.

    

La creu és que el valor que fa pujar el vot a Junqueras, el seu irremeiable independentisme original, no sobrevingut, és el que li obre les portes de bat a bat a una inhabilitació, encara que cert és que cap de les conselleries republicanes són tan nuclears per a l’1-O com les que gestiona el PDECat. Conscient d’això, l’aposta de Junqueras i d’ERC passa pel tot o res. O per vèncer i guanyar un Estat, o perdre i ser domat per l’Estat. 

CUP

Mai abans 10 diputats de 135, o el seu equivalent al Congrés, 26 de 350, havien aconseguit tant com el que va assolir la CUP el dia zero d’aquests 18 mesos. És a dir, vetar tot un president de la Generalitat o, en les seves paraules, enviar-lo a «la paperera de la història». Així que és lògic concloure que tot el que els anticapitalistes van fer a continuació va ser  anar cap avall. Això no significa que hagin sigut, ni de bon tros, dòcils.

    

Van ser els grans beneficiats d’una llista única de Convergència Democràtica-Esquerra Republicana que va expulsar molt votant anti-Mas fins a l’òrbita dels cupaires. Amb aquesta força, van tenir un segon moment àlgid quan van vetar l’admissió a tràmit dels pressupostos del 2016. I si hi ha a l’horitzó un referèndum unilateral, que no estava inclòs en el programa electoral de Junts pel Sí, és sens dubte per obra i acció de les hosts d’Anna Gabriel.

ASSETJAMENT / La factura per introduir aquella consulta, gairebé obligada vist el sorollós però no suficient 48% de vot independentista en el 27-S, va ser aprovar els comptes del 2017 sense poder rascar ni una dècima de pujada d’impostos al 4% de catalans que, segons ells, guanyen per sobre dels 60.000 euros anuals. Els anticapitalistes també van acusar la campanya d’assetjament que l’entorn convergent els va llançar durant la baralla per la finalment evitada investidura d’Artur Mas. 

    

El que és innegable és que el partit va quedar trencat i va haver de recosir-se per evitar, en el futur, noves batalles internes.

  

Així, l’estiu passat, el del 2016, la CUP va abordar un canvi de direcció justament per evitar espectacles com el que es va veure en l’assemblea de Sabadell, del 29 de desembre del 2015, i aquell empat infinit. Va tornar a la primera línia el que va ser diputat Quim Arrufat, que va aconseguir bona part del protagonisme que en els primers passos de la legislatura havia assumit Anna Gabriel, amb gran desgast per a la diputada. 

    

Després d’aprovar els pressupostos, l’empremta de la CUP ha passat a ser residual. De l’1-O depèn, en gran manera, que mantingui en part o en tot la seva força.

ADA COLAU I ELS COMUNS

Dues setmanes després de la sessió d’investidura de Carles Puigdemont, AdaColau anunciava la intenció de crear un nou partit. La idea era que En ComúPodem, que havia guanyat les eleccions generals a Catalunya (i que repetiria victòria sis mesos després), passés de marca electoral a aliança estable. La gestació va ser més llarga i turbulenta del que s’esperava. Albano Dante Fachin va decidir en l’últim moment que Podem no acompanyaria ICV, Barcelona en Comú i EUiA en l’assemblea fundacional de la nova formació, per a empipada monumental de Pablo Iglesias.

    

Malgrat les negociacions entre Xavier Domènech, AdaColau i Pablo Iglesias, no hi ha hagut de moment manera que els podemistes catalans se sumin als comuns, a excepció dels crítics amb Fachin, que van acabar entrant en la direcció provisional. Els èxits d’En ComúPodem han deixat clar que l’esquerra alternativa necessita sumar el màxim de forces possibles si no vol patir una altra punxada com el de Catalunya Sí que es Pot.

    

El referèndum, la bandera que va empènyer cap a l’èxit el colauisme en les generals i va esperonar la creació de la confluència, s’ha convertit en una pedra a la sabata per a Colau i els seus en els últims mesos. Després d’una treva amb els independentistes amb el Pacte Nacional pel Referèndum, comú denominador sobiranista, les hostilitats s’han tornat a desfermar pels dubtes de Catalunya en Comú respecte a la consulta unilateral.

PLURALITAT DE VISIONS / Deixar la porta oberta a participar-hi o no és l’opció que menys problemes podia generar de portes endins, davant la pluralitat de visions en la matèria. Però de portes enfora podia provocar, com així ha sigut, un vendaval en el front independentista, que comptava amb els comuns perquè l’1-O tingués més participació que el 9-N.

    

AdaColau ha hagut de sortir a reiterar que la seva «predisposició a participar en l’1-O és claríssima» i que l’Ajuntament de Barcelona posarà «totes les facilitats per participar-hi, sigui el que sigui», però els vaivens d’Iglesias i l’ambigüitat comuna segueixen fent desconfiar ERC. Però els comuns saben que si aspiren a governar Catalunya, necessitaran seduir els republicans perquè trenquin el matrimoni amb el PDECat. 

ANC I ÒMNIUM

La nova legislatura va començar amb els símbols de les dues entitats sobiranistes, Carme Forcadell (ANC) i Muriel Casals (Òmnium), ja al Parlament. La prematura mort de Casals, el 14 de febrer del 2016, cal ressenyar-se com l’episodi més trist dels cinc anys del procés.

    

ANC i Òmnium han mantingut, per un costat, el to muscular en les mobilitzacions, en què destaquen la Diada del 2016, al passeig de Sant Joan de Barcelona. Però a la vista del desplaçament a l’aspecte judicial del conflicte polític, les entitats han anat acostant-se a nous escenaris, com les manifestacions davant el Palau de Justícia o les contundents crítiques a l’acció encoberta de l’Estat, tipusoperació Catalunya. En els últims mesos, i en el cas d’Òmnium, el seu president, Jordi Cuixart, ha intentat crear una pista d’aterratge al referèndum per als comuns. 

PDECAT

El regnat de Puigdemont va començar sota el signe de CDC i acabarà sota el del PDECat. El partit es va refundar el juliol del 2016 assetjat per una sèrie de descrèdits, sobretot l’ombra de la corrupció, la de les retallades de l’era Mas i cert famaque molts càrrecs postconvergents no es creuen encara això de la independència. El principal problema del PDECat: que no ha sigut un únic partit, sinó la suma de faccions que intentaven controlar el timó del partit i, al seu torn, incidir en la política del Govern.

    

Temorosos que es caigués en una radicalització, que els acostés en excés a ERC, cosa que seria funesta electoralment, al PDECat hi ha hagut qui ha marxat amb el fre de mà posat. D’aquí ve l’expeditiva remodelació, en dos temps, d’un Puigdemont que mai ha sigut percebut en el partit com algú realment dels seus. 

CIUTADANS

La vida d’Albert Rivera ha canviat molt en l’últim any i mig. Després de l’alegria d’entrar al Congrés amb 40 diputats el 20-D i la tristor de perdre’n vuit el 26-J i no entrar ni en un Govern del PSOE ni del PP, ell i el seu partit s’han adaptat a l’ecosistema madrileny. Després de la marxa d’Albert Rivera, Inés Arrimadas s’ha establert definitivament com a líder taronja al Parlament.

    

La cap de l’oposició a la Cambra catalana, que reconeixia abans de ser cap de llista el 27 de setembre del 2015 ser tímida i no seduir-la en absolut la presència mediàtica, s’ha anat deixant anar. Sense vacil·lacions en la crítica al procés, només ha hagut de corregir una relliscada, al veure’s obligada a matisar unes declaracions en què assegurava que portava escorta «perquè sabem el que passa a Catalunya». 

PSC

Mariano Rajoy va estar a punt de provocar el divorci entre el PSC i el PSOE, però el no dels socialistes catalans a la seva investidura ha acabat reforçant Miquel Iceta. En primer lloc, perquè va aconseguir demostrar l’autonomia del PSC i reforçar el seu discurs d’esquerres davant el seu electorat. Després de ser el principal escuder de Pedro Sánchez davant el setge susanista, la caiguda del secretari general del PSOE va obligar el líder del PSC a recórrer a l’astúcia  per recompondre els ponts.

    

Consumada la reconquista sanchista, ha col·locat tres dels seus en l’executiva del PSOE i també ha aconseguit que Sánchez situï Catalunya com una prioritat, abraçant la idea d’una «Espanya plurinacional». Pel camí, a més, Iceta es va veure reforçat internament a l’imposar-se a Núria Parlon en les primàries del PSC. 

CATALUNYA SÍ QUE ES POT

La coalició d’esquerres al Parlament, nascuda sense una pota, Barcelona en Comú, i sense la tutela d’AdaColau, s’ha convertit en una baralla de galls contínua entre Iniciativa i Podem. Joan Coscubiela, portaveu del grup parlamentari, i Albano-Dante Fachin han xocat una vegada i una altra, sobretot des que aquest últim fos elegit secretari general de Podem.

    

Fachin ha insinuat dos cops de trencar la coalició. Semblava que la creació de la confluència dels comuns serviria per posar-hi ordre, però aquesta esperança es va truncar després que Podem se’n despengés. Les topades a Sí que es Pot no han parat i l’últim motiu de desacord ha sigut la presentació de la llei del referèndum, de la qualICV es va esborrar però a la qual sí que va assistir Joan Josep Nuet (coordinador d’EUiA), Fachin i dos diputats podemistes més. 

PPC

Xavier García Albiol s’ha convertit en l’home fort del PP a Catalunya. Després d’evitar una patacada electoral més gran, al congrés del passat mes de març va ser ungit nou líder. Alguns van arribar fins i tot a flirtejar amb la idea d’un candidat alternatiu, però no es van atrevir a fer el pas per falta de múscul i perquè el dit de Rajoy seguia apuntant inalterable.

Notícies relacionades

    

Albiol va ser elegit per abanderar un projecte batejat pels populars com a «post-procés», però que renuncia a qualsevol perfil propi respecte de la direcció nacional del PP i repeteix un fat del partit: els recels i les guerres internes es van plasmar al voltant de la nova cúpula imposada en part al líder per acontentar les famílies. La renovació es va limitar a un encaix de peces entre Albiol i altres noms, com Alicia Sánchez-Camacho, els Fernández Díaz i Dolors Montserrat.