Paraula de Pasqual Maragall

A vegades, només a vegades, hi ha llibres sobre figures polítiques que són interessants. Algunes obres fins i tot es podrien considerare necessàries. És el cas del treball que ha coordinat l’historiador Jaume Claret i que permet analitzar la figura de Pasqual Maragall a través d’un assaig en què es repassa la seva trajectòria a partir de les reflexions i de la prolífica documentació que ha generat durant quatre dècades. 'Pasqual Maragall. Pensament i acció' (La Magrana) no és una biografia perquè no pretén ser-ho.

És un exhaustiu estudi que permet acostar-se al concepte de ciutat d’un polític que, amb totes les seves llums i ombres, és l’alcalde més carismàtic que ha tingut Barcelona. El mateix que va somiar amb una unificació de l’àrea metropolitana i va fracassar perquè Jordi Pujol va pensar en ell i no en la Catalunya que tant deia defensar. L’home que parlava tant amb el líder veïnal com  amb Václav Havel. 

La lectura d’aquest llibre permet descobrir el Maragall que es va formar en el marxisme heterodox però va evolucionar cap a un socialisme renovat. Algú que entén la política com un instrument de transformació, també dels partits. Ara que tant es parla de la nova política, queda clar que hi va haver qui a la seva manera ja la va encarnar en el seu moment. Vistes en perspectiva, moltes maragallades eren més encertades del que semblaven.

Un dels autors que ha participat en el llibre, l’historiador Jaume Bellmunt (un savi, i no només pel seu aspecte), destaca la figura d’un polític no doctrinari, el mateix que als seus inicis al Front Obrer de Catalunya (FOC) va descobrir l’amistat però també la misèria de les organitzacions polítiques. Podria afegir-s’hi que hi ha coses que no canvien.

Per entendre el complex univers de Maragall, ningú millor que Jaume Badia, que va ser un dels que amb mestria va intervenir en l’organització del caos en què es podia convertir el dia a dia dels seus col·laboradors. Badia és qui la matinada del 25 de juliol del 1992 rep una trucada de Maragall al telèfon vermell de l’ajuntament (que existia) en què l’acalde pregunta: «¿Què hi fas aquí?» I ell, amb la seva temprança, respon: «Esperar les correccions que em dictis sobre el discurs de demà». D’aquella conversa en surt el que segurament és un dels seus millors textos. Aquell en què Maragall es dirigeix als ciutadans del món perquè sap que el món mira cap a Barcelona. No hi cita cap dels presidents presents, només saluda amb el protocol·lari «senyor» el Rei. Perquè aquell dia, després de totes les tensions acumulades, començant per Felipe González, i seguint, com sempre, amb Pujol, pronuncia un discurs important pel que diu i pel que calla.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

En la inauguració dels Jocs recorda Lluís Companys per buscar la complicitat no només dels barcelonins. També de la resta de catalans, perquè una de les seves obsessions era evitar la fractura entre les ciutats i el rerepaís, «la col·laboració més enllà dels prejudicis», com assenyala el professor Joan Fuster-Sobrepere. Una altra, la que el país són les seves escoles i els seus barris. Per això insisteix a impulsar el pla de barris, un projecte que fins i tot els detractors del tripartit reconeixen com un dels seus grans encerts com a president de la Generalitat.

L’idealisme convertit en realitat. Això és la política. Amb P de Política. Amb P de Pasqual. H