La llegenda del 3%

Durant dècades, un xiuxiueig va recórrer Catalunya: els governs de CiU associaven l’obra pública al finançament irregular del partit. El gener del 2005, l’esfondrament parcial del túnel de maniobres de la línia 5 del metro de Barcelona que s’estava construint al Carmel va crear les condicions polítiques adients perquè el 3% es convertís en símbol de la suposada corrupció organitzada de CDC. El desastre social i la crisi política causada per aquell accident va explotar al Parlament un mes després de la primera esllavissada i el primer desallotjament de vivendes.

Però abans del túnel hi va haver una auditoria sobre l’últim Govern de CiU. Aquella auditoria, redactada amb una exagerada prudència i amb un llenguatge d’especialista, va resultar decebedora per a una part de l’opinió pública que segurament esperava una descripció de l’escàndol. No obstant, els vicis en la gestió allà recollits i les alarmes descrites sobre l’obra pública no van passar desapercebuts pels afectats. El diputat Francesc Homs va fer saber al conseller Antoni Castells que donava per acabades les reunions secretes per preparar la nova proposta de finançament de la Generalitat.

LA TEMPESTA ES VEIA VENIR

En aquestes circumstàncies, era fàcil aventurar que la sessió de control al president, en la vigília del ple sobre el Carmel, seria tempestuosa. Artur Mas no va defraudar les expectatives: va emplaçar Pasqual Maragall a ratificar la seva defensa de la gestió de la crisi per part del titular de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, de qui ERC havia demanat el cessament. El president es va ratificar, subratllant que Nadal estava assumint un drama que venia d’abans, i Mas el va acusar de frivolitat davant la crisi que vivia el país. Aleshores Maragall va replicar: «En realitat, vostès estan atacant el seu propi projecte, firmat o no, i ara estan pagant justos per pecadors».

L’endemà, els titulars de premsa recollien l’atribució de la culpa de l’accident a CiU. I, a més, a l’editorial d’EL PERIÓDICO es llegia: «Arriba l’hora d’investigar, per exemple, si tot el que es diu a Catalunya sobre el destí del 3% dels diners de les obres públiques adjudicades anys enrere ha acabat influint en el gruix de l’encofrat o en el nombre de prospeccions en les obres del Carmel”.

Esperant una reacció aïrada de CiU pel que havia succeït en les últimes hores, el guió del dia atribuïa tot el protagonisme del ple extraordinari al conseller Nadal, que al·ludiria a la falta d’estudis geològics del subsol, als canvis tècnics aplicades al projecte inicial i a la subcontractació de l’obra, adjudicada a l’empresa pública GISA, però realitzada per una UTE formada per FCC, Comsa i Copisa. La intervenció del president no es contemplava.

DESAFIAT TRES VEGADES

Mas va desafiar tres vegades Maragall a pujar a la tribuna i repetir que la culpa d’aquell accident era del Govern de CiU. «Faci-ho una altra vegada i llavors tindrem un debat també sobre això i altres coses», va rematar. El silenci a l’hemicicle va ser cinematogràfic i només es va truncar pels murmuris d’expectació al veure el president aixecar la mà per demanar la paraula: «Vostès tenen alguna cosa per amagar, si no, no s’explicaria el seu to, la història ho demostrarà». El líder de l’oposició va afirmar a continuació: «Algun problema deu tenir vostè si considera que en aquest Parlament se li falta al respecte simplement per la sessió que hem tingut avui». I Maragall va respondre: «Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%».

Notícies relacionades

Un investigat en el 'cas 3%' tenia bitllets de 500 euros embolicats en paper de diari

"El 3% del senyor aconseguidor"

Una oportuna referència al projecte de l’Estatut per part de Mas va tornar les aigües a mare, com si res no hagués passat. Però havia passat. A la sortida de l’hemicicle, Maragall es va endinsar en el seu calvari particular, propiciat per un error en les formes al denunciar unes sospites sobre les quals no tenia dubtes. Va trigar pocs minuts a adonar-se que estava sol, que ningú del seu Govern, ni del seu partit l’acompanyaria en l’acusació. Un dirigent socialista ho va confirmar des de l’anonimat: no hi ha cap interès a cremar el país a la recerca del 3% del qual no hi ha proves.

Maragall va plorar aquella nit la seva impotència per convèncer els seus de la necessitat d’investigar el que es xiuxiuejava per tot Catalunya, mentre CiU el qualificava de president indigne. Només el fiscal en cap de Catalunya, José María Mena, va seguir amb els indicis i va obrir el sumari d’Adigsa per un suposat pagament de comissions del 20% en la rehabilitació de vivendes. 12 anys després, la llegenda del 3% és una causa judicial.