Rufián defensa el seu discurs al Congrés: "L'afalac debilita, el dolor galvanitza"

La butaca de pell, l'escriptori de fusta, els olis marcats per trets del sostre, la moqueta gruixuda i arrugada allà on trepitgis. Rajoy fent de Rajoy, Hernando estrangulant els arguments fins a la nàusea, Iglesias sorprenentment tebi i Rivera més vacu que mai. Som els cinquens (encara que per la quota mediàtica no ho sembli). Pastor diu el meu nom. El soroll i la pressió a la cambra puja. És uns dels petits èxits d'aquests mesos. Preocupar a qui mai es preocupava. Recorro el trajecte emmoquetat des del meu escó al galliner (gentilesa d'un pacte fraternal a ECP i C's per repartir-se l'espai tradicional de Convergència) al faristol. Són tot just cinc minuts. Una mica menys tenint en compte esbroncades, crits, cops i insults.

La bancada del PSOE protesta enfurismada, la de Podem es debat entre la complicitat sincera i la desconfiança tàctica, la de C's riu nerviosa i la del PP observa amb la indiferència de qui se sap guanyador. Pastor decideix tallar el micro i em convida a marxar. Pujo fins al meu escó. Hernando es queixa amargament pels “nsults” i m'exigeix retirar-los. PP. PSOE i C's, el nou monopartit espanyol, l'aplaudeixen dret. És la viva imatge del règim-estafa del 78. Els contesto que “a mi em faria vergonya”. El discurs era un recopilatori de testimonis de militants i votants del PSOE. A penes cinc d'una mica més de 500 recollits a través de Facebook en només tres dies. Els “insults” denunciats eren “vergonya” i “traïció”. D'això fa ja set dies i encara en parlen. No de la vergonya ni de la traïció --que fa només sis mesos el mateix Hernando considerava que seria facilitar un nou govern de Rajoy--, sinó del meu discurs. A veure si parlen tant del que jo vaig dir per parlar molt poc del que ells van votar.

Fins aquí el que era previsible. A Dorian Grey tampoc li agradava veure el quadro que amagava a les golfes. A la cort tampoc li va agradar que els nens diguessin que el rei anava nu. El que no era tan previsible eren les crítiques d'insignes líders de P's. Sorprenents comparacions entre Junts pel Sí i el que va fer l'altre dia el PSOE, enmig d'acusacions d'hipocresia. Comparar-ho és d'una enorme miopia o mala fe. A Catalunya ningú va enganyar ningú, i en conseqüència ningú es va poder sentir traït. Junts pel Sí va ser una coalició extraordinària per guanyar un país, no un partit. ¿Que potser creu algú que és possible articular una majoria social suficient per fundar una nova República sense comptar amb el suport de l'antic espai de Convergència i Unió i a la vegada teixir un camí compartit amb la CUP? A Espanya, en canvi, el motiu sembla just el contrari: evitar que a Catalunya hi hagi tan sols la possibilitat que ens pronunciem sobre una futura República catalana, i per a això no han dubtat a fer pinya PP, C’s i la majoria del PSOE, davant la mirada impotent dels que creien que prendrien el poder per assalt. Per no posar urnes a Catalunya han posat Rajoy un altre cop a la Moncloa.

Notícies relacionades

Rufián i Tardà s'enfronten a Alberto Garzón a Twitter

El Gran Wyoming: "La crítica de Gabriel Rufián la sento jo cada dia al carrer"

Al cap i a la fi, el procés d'autodeterminació català segueix estirant les costures a una “nova” esquerra el projecte de la qual és espanyol i a llarg termini, perquè queda clar que a curt termini no poden. I no passa res, només faltaria. El problema és que no ho diuen. La bona notícia és que el temps de les mentides piadoses s'està acabant. I té poc de piadós i molt de mentida prometre al poble català un referèndum pactat amb un estat en què guanya eleccions el PP, i el PSOE, en comptes d'oferir una alternativa, l'empeny al Govern.

L'afalac debilita. El dolor galvanitza. Que segueixin. Nosaltres amb cinc minuts en tenim prou. Seguim.