Pedro Sánchez: un noi nou a la bancada

No hi ha res que rejoveneixi tant com allunyar de les espatlles la càrrega de la responsabilitat. En el Pedro Sánchez que ahir va aparèixer a grans gambades pel Congrés dels Diputats –americana fosca, camisa de quadrets, sense corbata– costava reconèixer el secretari general del PSOE que fins fa tres dissabtes es mostrava rígid, amb el rictus tens, com en actitud de defensa davant d’un dubte hamletià.

  

  Pedro Sánchez va entrar a l’hemicicle acompanyat de qui va ser la seva mà dreta al PSOE, César Luena. L’exlíder socialista va saludar diversos companys de partit (poc efusiu amb Antonio Hernando i amb Eduardo Madina) i posteriorment es  va dirigir al seu nou escó. Sánchez ja no s’asseu a la primera bancada, sinó tres files més amunt. Al seu costat ja no hi és Hernando, sinó l’'exlehendakari' i expresident del Congrés Patxi López.

   

Des del seu nou seient, el diputat Sánchez mirava a l’hemicicle com qui redescobreix el lloc que habita. Ell mateix semblava nou, diferent, reformat. Per ser un probable cadàver polític, segons apunten algunes anàlisis, ahir semblava un universitari estrenant escriptori en el seu primer dia de curs.

    

Abans que Rajoy prengués la paraula, Sánchez i López es van intercanviar confidències a cau d’orella i aquest últim va rematar la seva confessió adornant-la amb gestos d’obvietat. Potser li estava explicant com havia anat la reunió del grup socialista prèvia a la sessió parlamentària, verdadera zona zero de la jornada viscuda ahir al Congrés. 

    

Com caps de bestiar que van a l’escorxador, tots els diputats socialistes, menys Sánchez, van anar passant d’un en un al saló Constitucional per dir-se davant dels retrats dels pares de la Carta Magna el que ja s’havien dit per Twitter, ràdio i televisió: que uns estan per l’abstenció tècnica d’11 diputats i altres per l’abstenció general de 84.

  

 La trobada, a porta tancada, va durar una hora i mitja, més que el discurs del candidat a president. Custodiaven la sala un grup de periodistes pendents de si apareixia sota la porta algun bassal de sang. No n’hi va haver, però les cares dels socialistes al sortir transmetien tensió i inquietud, com si haguessin heretat el dubte hamletià que fins fa tres dissabtes arrossegava Pedro Sánchez.

    

La sessió parlamentària, per reiterativa i coneguda, va tenir poc interès. Fins i tot el mateix Rajoy va escurçar en un terç la seva al·locució que va fer l’agost passat per alleugerir el tràmit. A part dels previsibles aplaudiments des del grup popular, només un «¡ha!» llançat des de la bancada catalana va interrompre el candidat quan va dir que pensa «seguir col·laborant amb el Govern de la Generalitat».

Notícies relacionades

Cau la fiscal del cas del nòvio d’Ayuso

ERC reivindica el lideratge davant la «decadència» de Junts i PSC

 

           POC COLOR A LA CAMBRA 

Una desena de diputats de Podem pintaven de verd l’hemicicle amb les seves samarretes en defensa de l’educació pública, però la veritat és que a la cambra hi havia poc color. L’interès es concentrava a veure-li a Sánchez les marques de la ganivetada que el va fer fora de la direcció del PSOE, però l’exsecretari general no les va mostrar. A l’acabar el discurs de Rajoy, César Luena el va invitar a anar-se’n junts, però ell es va girar escales amunt per seguir saludant els seus companys. Semblava que un noi nou havia arribat a la bancada.