Un laboratori de covardia

Espanya va ser un camp d’entrenament del que vindria després, un lloc en què van confluir la mala sort, els interessos de les elits locals i les ambicions de les potències de l’època. Aquí es van provar armes, voluntats i tàctiques abans de traslladar el que s’havia après a una empresa més gran. El fracàs del cop del 18 de juliol del 1936 –que no va aconseguir imposar-se a tot l’Estat i va derivar en guerra civil– va servir per mesurar la falta de coratge de molts líders, la seva incapacitat per socórrer la jove república espanyola. Aquella paràlisi va ser gasolina per a l’incendi.

    És probable que la segona guerra mundial fos inevitable després del mal final de la primera. Els vencedors d’aquella conflagració, que va costar la vida a més de 20 milions de persones, van optar per humiliar el perdedor. Alemanya va caure en una profunda crisi econòmica, política, social i ètica agreujada per la Gran Depressió que va produir el terreny necessari perquè fermentés el rancor del qual van sorgir els nazis.

    Quan va despertar el monstre de l’odi en un país tan culte com Alemanya, quan es va organitzar al voltant de les camises brunes, l’Europa victoriosa de la pau de Versalles va sentir un calfred. L’espectre d’una guerra més destructiva que la del 1914 es va instal·lar a Londres i París, que van optar per contemporitzar amb Berlín. En aquest ambient timorat es va produir el cop del 18 de juliol del 1936 a Espanya.

    Es podria dir, seguint el llenguatge interessat d’avui, que els nazis i els feixistes de Benito Mussolini eren uns populistes. El seu discurs es dirigia a les vísceres d’una societat inculta i empobrida, farta d’uns dirigents incapaços de resoldre els seus problemes. No parlo d’Espanya, sinó de la França de Marine Le Pen, del xenòfob Front Nacional o del britànic Nigel Farage i altres impulsors del brexit que van trobar en el rebuig visceral a la UE una manera menys visible d’expressar el seu racisme latent. Es pot parlar dels retrocessos democràtics a Hongria i Polònia, que han convertit el rebuig al refugiat sirià (musulmà) en un estendard, en l’essència del seu nacionalisme.

    És la mateixa ideologia bruta dels anys 30, però més ben vestida, i que té votants a causa d’una crisi econòmica similar a la del 1929 en les avançades Holanda, Bèlgica, Alemanya i  Escandinàvia. L’educació i la cultura no són suficients per protegir-nos de la bèstia que tots portem dins.

    Espanya va ser, a més d’un polí­gon de tir per a la Legió Còndor (Madrid, Guernika, etcètera), un gegantí laboratori d’una covardia que es repeteix, no importa en quin conflicte, no importa amb quins dirigents: Síria (2016); Cambodja (1975); Ruanda (1994); Bòsnia i Hercegovina (1992) o Darfur (2003). Els líders es reuneixen per dictar comunicats, guanyar temps i dissimular que només saben actuar si hi ha interessos entre mig, com a l’Iraq de Saddam Hussein. No eren armes de destrucció massiva el que buscaven, era petroli. Mentre uns fingeixen acció, altres maten civils amb matxet, bala, granada de morter o bomba aèria. Aquesta paràlisi va potenciar la catàstrofe política i humanitària de la II República.

La no intervenció

El juliol del 1936 estaven en el poder Stanley Baldwin a Londres i Leon Blum a París. Per evitar que la guerra civil fos el detonant d’una de més gran, van impulsar la no intervenció i l’embargament d’armes que alemanys i italians van incomplir sempre. Tot i les proves, van optar per mirar cap a un altre costat. L’octubre del 1936, Josip Stalin va començar ajudar el Govern legal amb assessors, armes i alguns avions. Un dels grans duels de la segona guerra mundial va començar a forjar-se a Espanya.

    No es pot entendre la victòria de Franco sense l’ajuda alemanya i italiana, a més de la inacció de les democràcies, la política de les quals va tenir el seu cim en la covardia del primer ministre francès Édouard Daladier, que va maltractar milers de refugiats espanyols el 1939. Les seves fotos recorden les dels refugiats sirians, com si la tragèdia del perdedor no tingués fi, només un canvi de noms i nacionalitats.

    Cinc mesos després del final de la guerra civil espanyola va esclatar la mundial, que aquest cop va saltar d’Europa a Àfrica i Àsia: més de 60 milions de morts. Baldwin va passar a la història com a paradigma d’ineptitud. Churchill va dir a la mort del primer que hauria sigut millor per a la humanitat que no hagués existit. Avui, moltes dècades i guerres després, la política segueix produint més Baldwins que Churchills.

    Guanyada la seva guerra civil, Franco i el seu règim van apostar en la seva parafernàlia, discurs i accions per l’Alemanya nazi, que envaïa països en un passeig militar que feia presagiar un nou ordre mundial. Franco va canviar el 12 de juny del 1940 l’estatus de país neutral al de no bel·ligerant, que li permetia tornar favors i cooperar amb Alemanya. El 23 d’octubre d’aquell any, el dictador espanyol es va entrevistar amb Hitler a Hendaia. La història inventada pel règim després de la derrota nazi ens va vendre un Franco ferm, que quasi es va enfrontar a Hitler negant-se a entrar en la guerra. La realitat és que va demanar el control del Marroc francès i el rearmament del seu Exèrcit, condicions que Hitler no va atendre.

    Berlín no va descartar envair Espanya, ocupar Gibraltar i tancar el Mediterrani. Durant mesos va estudiar aquesta possibilitat, fins i tot va mantenir una divisió a França destinada a aquesta missió. Tot va canviar el 22 de juny del 1941 quan Alemanya va llançar l’Operació Barbarroja: la invasió de Rússia. Hitler va imitar Napoleó, va repetir els seus errors i va acabar també derrotat. Aquesta invasió i no la d’Espanya ens va condemnar a dècades de dictadura. Sense nazis en el territori, no hi va haver alliberament aliat ni pla Marshall. És política-ficció, ho sé, però tot podia haver sigut ser d’una altra manera.

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

    Franco va sortir d’Hendaia convençut que havia de moure’s amb cautela si volia salvar el tron. Només de produir-se l’atac a Rússia, va enviar al front de Leningrad la División Azul. La tesi oficial era que Espanya només era bel·ligerant amb Stalin. La primera lleva composta per voluntaris falangistes va partir de Madrid el juliol del 1941 amb el temor d’arribar tard a la conquista de Moscou. El seu cap, Agustín Muñoz Grandes, era el favorit de Hitler per reemplaçar Franco.

    Les tornes van començar a canviar el febrer del 1943 amb la derrota a Stalingrad. A finals d’aquell any, Franco va retirar la División Azul i va coquetejar amb els aliats. Acabada la segona guerra mundial, Espanya es va quedar fora del nou ordre. No hi va haver alliberament ni premi, només pobresa i repressió. Aquí seguim 80 anys després, sense memòria del que va passar, sense decència política. Seguim sent un país avariat.