Un sospir d'alleujament

Quan un té la sensació d'haver estat en una gàbia de lleons i aconsegueix sortir-ne viu, encara que ferit, com a mínim emet un esbufec d'alleujament. A això han sonat els sospirs que a poc a poc han anat emetent els militants socialistes que van començar a arribar amb comptagotes, a la seu madrilenya del PSOE amb clara moral de derrota i que al final de la nit han vist que almenys el pitjor dels seus malsons no s'havia complertel pitjor dels seus malsons.

“És clar que Podem no ens guanya. Si s'hagués produït el ‘sorpasso’ de Podem sobre el PSOE hauria sigut un desastre”, respirava ja alleujat Emilio Domínguez mentre seguia l'evolució del recompte en una gran pantalla instal·lada a l'ampli rebedor de la seu socialista, al carrer de Ferraz.

El de menys era que el PP hagués tornat a guanyar les eleccions amb un nombre més elevat d'escons. Tampoc semblava importar que el PSOE hagi perdut cinc escons respecte a les eleccions del 20-D. El més important era la sensació d'haver aconseguit salvar els mobles en la sanguinària batalla desencadenada a l'esquerra.

“El que estava en joc era el ‘sorpasso’”, deia Juan Pedro Pérez. “Ara la situació torna a estar igual de complicada que després del 20-D però amb una diferència: Podem ja sap que no té res a guanyar en unes terceres eleccions”.

“QUE NO SIGUI UN DESASTRE”

Cap a les 20,30 hores van arribar els primers militants. L'expressió de disgust era evident. Les enquestes a peu d'urna acaben de donar que Podem guanyava el PSOE amb entre 10 i 15 escons de diferència. Pilar, una militant madrilenya de 76 anys, i “cinc generacions de socialistes” en la seva família intentava mantenir l'ànim. “No siguis ocell de mal averany”, deixava anar a qualsevol periodista que s'atrevís a insinuar algun tipus de debacle. Però la seva pròpia amiga s'acomiadava d'ella amb amargura abans d'abandonar la seu de forma prematura: “Pilar, me'n vaig. Que no sigui un desastre”.

Valentina, una altra d'aquestes “militants de tota la vida” que han anat a la seu de Ferraz, també feia el cor fort: “S'ha de ser aquí també quan les coses van malament”.  I Oscar, un noi d'uns vint anys canari es mostrava optimista: “No cal fiar-se de les enquestes a peu d'urna”. El jove tenia la seva pròpia teoria: “Hi ha molta gent que ha pogut votar el PSOE sense gran convicció, amb el nas tapat, i que si li han preguntat al sortir del col·legi electoral no ho deu haver reconegut”. 

Alguna cosa d'això deu haver passat perquè el que, segons les enquestes a peu d'urna, era un desastre descomunal del PSOE, s'hagi convertit en un fracàs tan sols a mitges. “No estic satisfet”, ha admès el mateix candidat Pedro Sánchez, si bé també mostrava alleujament després d'haver aconseguit desmentir els que auguraven al PSOE la “pèrdua de rellevància col·lectiva” a mans de Podem.

ORGULL SOCIALISTA

Notícies relacionades

Sánchez reté el segon lloc contra pronòstic i es veu a l'oposició

L’UCO busca diners de la trama Cerdán en feixos de bitllets amagats

Una mica de cert “orgull socialista” recuperat flotava entre els al voltant de dos centenars de militants que han acompanyat Pedro Sánchez en la seva compareixença pels volts de la mitjanit. Així, almenys, ho percebia ara Óscar. Els militants no van començar cridant “Pedro, Pedro”, sinó “PSOE, PSOE”, si bé al final han acomiadat el seu líder corejant el seu nom. “El PSOE no desapareixerà. No ho va fer durant els quaranta anys de dictadura i això no passarà ara”, sentenciava Manuel Medina, exdiputat europeu socialista. “El PSOE és un partit imprescindible. No és el seu final passi el que passi”, rubricava també l'actriu Berta Ojea.

Tan sols un parell de joves militants, Nacho (20 anys) i Juan (24) s'atrevien a manifestar la seva amargura per la pèrdua d'escons. “No podem conformar-nos”, deien. “¿El ‘sorpasso’?, mai ens el vam creure”.