La mutació que va imposar el 15-M

Els va costar llegir-ho. Els partits no van comprendre la profunditat del que significava l’esclat social quan els indignats van ocupar la Puerta del Sol fins molt temps després. I no obstant, cinc anys més tard, aquelles reivindicacions han acabat transformant tant les seves dinàmiques internes com les propostes programàtiques que defensen i han propiciat la irrupció de noves forces en el tauler polític, que posen en perill un bipartidisme erosionat i oscil·lant.

El 15-M va actuar com a vàlvula d’escapament per a les frustracions de les classes mitjanes i assalariades, que van posar les velles elits polítiques davant del mirall i van evidenciar una crisi orgànica que no es resoldria amb operacions de maquillatge. Els crits a les places ocupen avui un lloc en l’hemicicle del Congrés: propostes per fer partits més transparents, la renúncia als privilegis, la reforma de la llei electoral, la renda garantida o les primàries. 

L’hereu

Als partits els va costar uns quants anys fer el diagnòstic d’aquell terratrèmol social. No va ser fins a l’aparició de Podem a l’arena de les eleccions europees, la primavera de l’any 2014, quan es van arremangar per assumir les peticions que els indignats havien cridat a les places, per primera vegada acovardits perquè aquelles reclamacions eren una cosa més inquietant que un desordre social: havien fet sorgir un hereu polític que amenaçava el sistema hegemònic imperant des de la Transició, el partit de Pablo Iglesias. 

Notícies relacionades

Els partits obren la disputa per com retallar la despesa del 26-J

Els partits intentaran esmenar els errors que van cometre el 20-D

Podem evita reivindicar-se com l’expressió política del 15-M, i menys davant els tocs d’atenció dels moviments socials que delimiten una clara frontera, però juga amb el simbolisme gairebé màgic d’aquell referent. La gran manifestació del canvi, el 31 de gener del 2015, va ser a Sol, i també l’abraçada entre Iglesias i Alberto Garzón dilluns per segellar la seva coalició electoral. 

Fos per risc o per convicció, el llegat d’aquell qüestionament dels valors dominants va propiciar un canvi irreversible en la vida política, que s’ha adaptat a la nova cultura contestatària i ha afegit les noves demandes generades des de la crisi. Podem va aconseguir traduir aquelles inquietuds en un llenguatge nou que li va permetre fer-se un lloc en els mitjans de comunicació i catapultar-se com a partit. L’esquerra tradicional les defensa com a pròpies. Ciutadans en fa bandera  adduint que estan en el seu ADN regenerador. I fins i tot el PP ha assumit part d’aquestes transformacions com a inevitables. H