Al servei de la classe obrera

S'ha acabat, no més debats d'investidura, ni assemblees turbulentes, ni 'pressing’ histèric a les xarxes. Ja han passat els dies d'Antonio Baños com a portaveu de la CUP en el moment més tens de la formació anticapitalista. I divendres de matinada, feliç i content, es va abocar als maternals braços del rock’n’roll amb la seva estimada banda de tota la vida, Los Carradine, disposat a servir la classe obrera d'una altra manera, cantant en honor de Billy Bragg i executant fins i tot un solo de guitarra. “¡Amb una sola corda!”.

Baños va ironitzar, a La 2, d'Apolo, amb les motivacions del seu retorn a la música. “He tingut moltes despeses aquests últims mesos. He tornat per raons econòmiques”, va fer broma en la cita del grup amb el cicle ‘Old wave new wave’, muntat per Miqui Puig, l'excantant de Los Sencillos. Però cal saber que Los Carradine no han reaparegut perquè ell necessités desfogar-se després del seu pas per la política, ja que el retorn es va forjar just abans del 27-S. El mòbil el va posar l'edició en vinil, sis anys després de gravar-lo (en aquesta banda les coses sempre s'han agafat el seu temps), del seu disc digital ‘Academia rocanrol’, encaminat a familiaritzar els nens amb Elvis Presley, els Beatles i Brian Wilson.

PUNK I POP

I així, “directament des del segle XX”, van aparèixer Baños, Rafael Tapounet, periodista d'aquest diari, Xavi Martín i Nacho Gil, aquest grup d'amics que, fa vint-i-tants anys, van muntar una banda en les seves estones lliures al seu pas per la facultat de Ciències de la Informació, o potser va ser al revés. Preparats per rendir honors a un rock’n’roll a la vegada rude i sensible, enginyós i lluitador, punk i pop, sempre al crit d'“un, dos, tres” llançat per Tapounet des de la bateria. “¡Hola, som Los Carradine i seguim vius!”, va proclamar Baños.

Notícies relacionades

Antonio Baños confirma la seva renúncia definitiva a l'escó

Cau la fiscal del cas del nòvio d’Ayuso

Ara que tant es parla de la politització, o no, dels grups de rock, Los Carradine van recordar que, quan en l'‘indie’ tots miraven cap a una altra banda, ells dedicaven alegres i furioses cançons a l'alienació del proletariat (‘La clase obrera’, apuntant a Marina d’Or) i a aquest partit que “prefereix un perfil moderat” (el seu ‘hit’ ‘Billy Bragg’, amb la seva èpica tornada: “y que no, que no, que no / que no pasará el gran circo liberal”). Tot això va sonar a l'Apolo, i també les seves versions de Jonathan Richman i Violent Femmes, i d'‘Oliver’s army’, d'Elvis Costello. “’Una cançó contra els exèrcits i les guerres’”, va anunciar amb serietat Baños, com si s'hagués transformat en Lluís Llach.

Baños no va lluir les seves corbates i armilles de professor, i el grup no va aparèixer, com altres vegades, disfressat d'abella o amb barretina. Això sí, samarretes corporatives que dilueixen individualitats i ressalten la idea de banda, de grup que conserva un esperit i una innocència als 40 i tants. Amb cançons, algunes, que remeten a altres temps, citant The Smiths o el cobrador de la SGAE ("¿encara existeix la SGAE?”), i esbossant audaces metàfores que deixen entreveure nous significats: “'Tu cama fue como el Mekong, / un río hacia el horror / lleno de junglas y de curvas de las que nadie me advirtió'”, van cantar a ‘Vietnam sentimental’. Que l'hi diguin a Baños.

The Smiths‘Vietnam sentimental’