Iñaki Rekarte: «Vaig matar en nom d'ETA sense que m'importés la independència d'Euskadi»

Tres morts per explosió de cotxe bomba, diversos atemptats més a les ordres d'ETA, detenció i condemna de 200 anys de presó, llibertat després de 21 anys entre reixes, temps en  què va abjurar de la banda terrorista, va conèixer la seva dona i es va acollir a la via Nanclares de reinserció de presos etarres penedits. Després d'aquest viatge, Iñaki Rekarte, que actualment viu amb la seva dona i els seus dos fills en un petit poble de Navarra, podria haver optat per abocar terra al seu passat i mirar cap a una altra banda, però ha escollit el camí contrari: acaba de publicar un llibre -Lo difícil es perdonarse a uno mismo (Ediciones Península)- on relata el descens a l'infern etarra i la sortida d'aquest laberint. És la primera persona provinent d'aquest entorn que es mira al mirall i que denuncia la irracionalitat que va atrapar Euskadi durant quatre dècades. La teràpia nacional basca ha començat.

-¿Per què ha fet aquest pas?

 

-Pels meus fills. Vull que sàpiguen qui era el seu pare i que coneguin de primera mà què vaig fer, per què ho vaig fer i com em vaig sentir quan ho vaig fer. Vull evitar que ningú els vingui amb històries falses, com hauria passat si jo no explico el que vaig viure aquells anys. Sobre ETA s'han dit moltes coses, sovint mentides. El que explico no ho podrà negar ningú, perquè jo hi vaig ser.

-Podria haver escollit oblidar.

 

-¿I permetre que quedés aquesta imatge mítica de l'organització i de mi mateix, aquest a qui fa anys exalçaven com un heroi per haver matat en nom d'ETA i que després van condemnar a la foguera per allunyar-me d'aquella bogeria? Més m'estimo explicar la veritat tot i que molesti tots els que fa dècades que van llençant gasolina sobre els pobles d'Euskadi, aquells que se n'anaven a fer una sidra per celebrar que ETA havia posat un cotxe bomba i l'endemà seguien amb la seva vida com si no hagués passat res. Que llegeixin el que explico i que em diguin si menteixo. Dubto que tinguin capacitat per assimilar la veritat.

-En les seves memòries tira per terra alguns mites que envoltaven ETA. Per exemple, la justificació política com a argument per agafar les armes. Aquest no va ser el seu cas.

 

-Li asseguro que en aquells anys, ni a casa, ni entre els amics, ni en el meu entorn es parlava de política. Amb Juanra Rojo, el meu primer company de comando, amb qui vaig participar en l'assassinat d'un traficant de drogues d'Irun, no vaig parlar mai de la independència d'Euskadi ni de res per l'estil. Mai. Ni tan sols després, quan vam coincidir a la presó. Jo vaig matar en nom d'ETA sense importar-me el més mínim la independència d'Euskadi ni conèixer la història d'aquest poble. I com jo, gairebé tots.

-¿Llavors per què hi va entrar?

 

SEnDTenia 18 anys, acabava de deixar enrere el món de les drogues, volia viure la vida intensament i ETA era la coartada perfecta. Quan tens aquesta edat i et posen una pistola a la mà, la sensació és molt potent, t'atrapa, et veus fort i invencible. Aquesta va ser la via per la qual va entrar moltíssima gent a l'organització. Li asseguro que la majoria de la militància d'ETA no es movia per motius ideològics. Érem una banda de nens que estaven descobrint la vida i que se sentien homes

manipulant una bomba adhesiva.

-Hi pot haver qui interpreti això com una excusa.

 

-Espero que no, perquè en cap moment vull justificar el que vaig fer. A mi ningú em va posar una pistola al pit per entrar a ETA. Ho vaig fer lliurement, ningú em va enganyar. Si de cas, vaig ser jo que em vaig enganyar a mi mateix. Assumeixo la responsabilitat dels meus actes i les seves conseqüències. Però això no treu que reconegui que ETA es va aprofitar de desenes de xavals que, igual que jo, no teníem cap ideologia política i només  ens movien les ànsies d'aventura i acció pròpies dels 18 anys.

-En el seu llibre és molt crític amb la cúpula de la banda. En concret, amb Francisco Múgica Garmendia, Pakito, cap d'ETA quan vostè va formar part de l'organització. ¿Què va ser  el que li va dir quan es va reunir amb ell a França?

-Que matés tant com pogués. Així: entreu en un bar on hi hagi policies o guàrdies civils i ta-ta-ta, us en carregueu uns quants. Tal qual. La seva única preocupació era posar el màxim nombre de morts possible sobre la taula per forçar el Govern a negociar de cara als esdeveniments que havien de tenir lloc a Espanya el 1992. La resta no li importava. Com tampoc no li va importar enviar a Santander dos xavals de 19 anys sense conèixer el lloc ni saber com muntar un comando. Ens va enviar a l'escorxador, anàvem predestinats a matar o morir.

-Al final vostè no va morir, però sí que va matar: un matrimoni i un jove que aquells dies estava preparant el seu casament, víctimes del cotxe bomba que va fer esclatar a Santander el 19 de febrer del 1992. ¿Com conviu amb aquesta data?

SEnDRealment, aquell dia no t'adones del que has fet. En prens consciència molt després, quan ja fa uns quants anys que ets a la presó i l'odi al qual t'aferres al començament per protegir-te es va ensorrant i comences a assimilar què ha passat. Quan assumeixes això, a continuació ve l'enfonsament personal. Perquè allà estàs sol amb el teu passat, que torna a tu sense escapatòria possible. És molt fàcil dir que ETA va matar aquella gent, però quan ets a la presó t'adones que no, que ni ETA ni romanços, que has sigut tu qui va prémer aquell botó. I ara, carrega amb això la resta de la teva vida.

-¿Com és aquest dia?

 

-No hi ha un dia, és un procés lent. A la presó tens molt de temps per pensar, sobretot quan estàs en cel·les d'aïllament, que és on jo vaig passar la major part del temps. Em va ajudar molt conèixer la Mónica, la meva dona, que treballava de monitora a la presó del Puerto de Santa María, a Cadis, i que ha sigut un dels regals més grans que m'ha donat la vida. També em va ajudar parlar amb altres presos que tenien dubtes com jo, però que no ho explicaven per por de l'organització. Si els simpatitzants d'ETA sabessin el que diuen els presos en privat, al·lucinarien. Allà s'acaba tot l'heroisme i l'èpica.

-Descriu ETA com una secta.

 

-Perquè és així com em sentia quan era a dins, membre d'un col·lectiu on les persones no compten i on només importava la idea suprema. HI ha sectes que posen al davant símbols religiosos. ETA hi posava la independència d'Euskadi. Tota la resta era secundària: les famílies, els fills, les víctimes, els presos, el dolor... Per sortir d'allà vaig haver de fer el mateix recorregut que fan els que es veuen atrapats per una secta. Sé que això molesta en certs entorns. Tant me fa. Aquesta és la veritat, i a vegades la veritat és incòmoda. Ja és hora que la vagin assumint.

-¿Ho veu probable?

 

-Tant de bo. El que Euskadi necessita és treure-ho tot enfora i que uns i altres expliquin què ha passat en aquesta terra. Jo animaria Pakito a fer el pas que he fet jo. Tens més de 60 anys, ¿què esperes? Fes el que ha de fer un home. Assumeix les conseqüències dels teus actes, sigues sincer i demana perdó als que vas deixar sense els seus éssers estimats.

-¿Vostè es considera un assassí?

 

-No, però he estat condemnat per assassinat.

-I ha assassinat.

 

-Sí, he assassinat. Però aquesta no és una paraula amb la qual m'identifiqui. Assassí és qui mata premeditadament.

-Vostè va matar premeditadament.

 

-Sí, és veritat. En aquest sentit, em mereixo aquest qualificatiu, no tinc dret a queixar-me si algú em diu assassí.

-¿I això com ho porta?

 

-Com puc.

-¿En una situació com la seva, el perdó serveix d'alguna cosa?

 

SEnDTinc els meus dubtes respecte a aquesta paraula. Crec que a vegades es demana perdó de manera massa mecànica, perquè és el que toca: demanar perdó i girar full. Em sembla massa fred. Si li dic la veritat, em fa vergonya demanar perdó. Penso en el pare del xaval que vaig matar i... ¿Què hòsties li haig de dir jo a aquest senyor, si jo també sóc pare i m'imagino com es deu sentir? Et maten un fill i després, al cap d'un temps, veus l'assassí a la tele dient que ho sent. Dubto que demanar perdó sigui suficient.

-¿Què creu que devia sentir aquell pare al veure'l a la tele?

Notícies relacionades

Una víctima d'ETA critica 'Salvados' per l'entrevista a Iñaki Rekarte

Defensa cita ‘hackers’ per explorar aplicacions per al camp de batalla

 

SEnDNo ho sé. Vull pensar que, d'una manera o altra, per a ell deu haver sigut positiu saber que assumeixo públicament la responsabilitat dels meus actes. Més enllà d'això, poca cosa li puc aportar a aquesta persona. No crec que llegeixi el llibre, ni que li faci cap bé fer-ho.