Els fils del poder

Al seu currículum no hi consta cap experiència en el camp de les elèctriques, però el 2012 el va contractar Ignacio Galán, president d'Iberdrola, com a conseller. Amb un sou de 72.500 euros mensuals, malgrat assistir només a 30 consells a l'any, en aquest temps ja ha guanyat gairebé un milió d'euros.

Explica la periodista Eva Belmonte que quan va començar a escriure el seu llibre Españopoly -on radiografia la xarxa d'interessos polítics, empresarials i institucionals que vertebra el poder a Espanya- va evitar a consciència la paraula casta per l'estigma que persegueix aquest terme, però pocs conceptes defineixen més bé el retrat resultant del seu estudi. A Espanya, segons la investigadora, hi ha un grup d'individus -càrrecs públics, directius d'alt rang, clans de llarga tradició- que acapara la cúpula política i empresarial del país aprofitant-se de les institucions públiques per obtenir avantatjosos beneficis privats, i viceversa. «Els convidats al joc del poder a Espanya gairebé sempre són els mateixos», denuncia Belmonte.

Tot és legal, o com a mínim es procura evitar els comportaments delictius. Les memòries dels ministeris dicten les partides pressupostàries i el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) sanciona els nomenaments dels càrrecs públics. Però la periodista crida l'atenció sobre la persistència amb què es repeteixen certs cognoms i noms de corporacions en els papers oficials.

Ministres que passen del despatx oficial a l'empresa privada driblant els límits de la Llei d'Incompatibilitats; polítics que privatitzen entitats públiques per acabar presidint-les al cap d'uns anys; directius de grans companyies que assisteixen amb regularitat a reunions secretes amb l'Administració i després acaparen l'obra pública que es contracta; organismes públics que s'omplen de cosins, cunyats i gendres de certes famílies en qualitat d'assessors... «La sensació és que el pastís se'l reparteixen només uns quants», entén la investigadora.

Una mina per explorar

El BOE és una mina de dades poc explorada. Escatint el butlletí diàriament, Belmonte ha observat que el 60% dels contractes amb l'Administració es dicten a dit, sense concurs públic, i gairebé sempre acaben a les mateixes mans. «Resulta còmic sentir aquests empresaris queixar-se de la mida del sector públic. No diuen el mateix quan s'apropien de la majoria de les obres oficials», assenyala la periodista.

Almenys, el BOE és públic. Menys sondable és l'agenda de reunions que el poder polític manté amb l'empresariat espanyol. O amb cert empresariat. Belmonte posa com a exemples d'aquest amiguisme a l'ombra el Consell Empresarial per a la Competitivitat i el Fòrum Pont Aeri. «Els seus directius, que no representen tot l'empresariat, sinó només diverses corporacions, mantenen reunions a la Moncloa i el seu contingut no transcendeix mai. ¿De què parlen? ¿Per què sempre hi van els mateixos?», planteja.

En la seva opinió, aquest comportament té a veure amb la falta de transparència que es respira en les institucions espanyoles. «En altres països els lobbies estan regulats. Aquí, les grans empreses influeixen en els governants de forma clandestina. A Espanya, els  lobbies estan a  les caceres, als patronats dels museus i a les reunions de l'alta societat», adverteix, i posa com a exemple el seguici empresarial que solia acompanyar el rei Joan Carles en els seus viatges oficials. «¿Per què a les fotos només hi apareixen Alierta, Florentino Pérez, Galán, Brufau, Koplowitz i Botín?», pregunta.

A la claror de les elèctriques

Les martingales entre el poder polític i l'econòmic es beneficien sovint de la passarel·la que comunica amb desvergonyiment els dos estaments. Els últims 40 anys, la porta giratòria l'han creuat una infinitat de càrrecs públics que passen del despatx oficial a l'empresa privada per assessorar corporacions sobre aspectes que ahir van estar regulant. «Aznar, Felipe González, Solbes, Elena Salgado, Acebes… Sorprèn el nombre de polítics que acaben fitxats per les elèctriques. Curiosament, aquest és un dels sectors més condicionats per les decisions polítiques. És fàcil pensar malament».

 

En la seva opinió, la porta giratòria no és per força dolenta. «Si prohibíssim als polítics treballar en el sector privat, crearíem una elit separada de la població. El que és  preocupant és que alguns aprofitin a l'altre costat la seva agenda de contactes i que els polítics canviïn de cartera sense atendre la seva preparació», diu. I posa exemples: «¿Com és possible que Manuel Lamela, conseller madrileny criticat pel seu abús de la porta giratòria, hagi estat a Hisenda, Economia, Agricultura, Transports i Sanitat abans de passar-se a l'empresa privada?».

Notícies relacionades

Feijóo reclama explicacions al president i un ple extraordinari

El PSOE, a la baixa en plena crisi i el PP s’estanca, segons el CIS

I és que la meritocròcia brilla per la seva absència en aquests verals. «Aquí no toquen poder els millors, sinó els que tenen més contactes», denuncia Belmonte. L'exemple més palmari d'aquesta versió jet-set de la cultura del cunyadisme és Bankia. El seu consell d'administració, abans de l'enfonsament de l'entitat, era ple de cosins, gendres i cunyats de figures com Esperanza Aguirre, Ignacio González o Juan Miguel Villar Mir.

Queda pendent conèixer els noms i els sous de la densa massa d'assessors que es mou pel país. La Generalitat sí que publica la llista dels que treballen per a les seves conselleries i el Govern va donar a conèixer al gener, per primera vegada, els que estan al servei dels ministeris, però la resta d'administracions locals, provincials i autonòmiques es resisteixen a identificar-los. La llei no els obliga. «Aquest és el problema, que les nostres lleis no exigeixen que hi hagi transparència. Però l'única manera que la corrupció s'acabi és que tots puguem mirar el que fan», adverteix Belmonte.