¿Ens deixem seduir per Syriza?

La llarga crisi alimenta moviments que busquen solucions simples, aparentment fàcils, a un problema complex: com Europa, amb una moneda única, economies molt diferents i sense poder polític central sobirà ha de reaccionar en una economia globalitzada.

A França, Marine Le Pen va guanyar les eleccions europees pel desgast dels partits clàssics (dreta i socialistes) que no han resolt la crisi. Amb propostes populistes: treure França de la UE i expulsar immigrants. Les dues coses serien catastròfiques. A la Gran Bretanya, l'UKIP (Partit per a la Independència del Regne Unit) vol el mateix. I als dos països la dreta «flirteja» amb alguna d'aquestes idees.

A Catalunya les coses són diferents, però hi ha una cosa similar. La reivindicació catalanista és molt anterior i la creença que els problemes se solucionarien amb la independència (pel superàvit fiscal) no ve tant de la crisi com del rebuig pel Tribunal Constitucional de l'Estatut del 2006. Llavors es va acabar la creença compartida pels dos grans partits que es podia aconseguir un autogovern satisfactori dins d'Espanya. Però la independència com a solució miraculosa també té bastant d'il·lusió, ja que molts problemes continuarien. Pot sustentar-se que Catalunya és més moderna que Espanya, però no que França o Itàlia.

Ara sorgeix una altra bandera d'una solució miracle, la de la Syriza grega, que pot guanyar les eleccions del 25 de gener. Es tractaria de rebutjar les polítiques de Brusel·les i el Banc Central Europeu que prescriuen la devaluació interna i reformes doloroses. Aquí Podem esbossa una traducció espanyola (la situació és menys greu) de la de Syriza (que s'ha moderat): abandonar el rigor assumit el 2010 (a Grècia, a canvi del rescat i aquí, per no demanarlo) i sense sortir de l'euro.

I la solució Syriza té partidaris i simpatitzants. Des de la monja Teresa Forcades, per descomptat, fins a cercles intel·lectuals i fins i tot, a mitges, al PSOE de Pedro Sánchez. Malgrat que Zapatero va prémer el botó del rigor -no tenia més remei- que després Rajoy ha premut amb accent més dretà. I l'exemple méscanònic d'aquesta seducció és l'article del prestigiós sociòleg Enrique Gil Calvo publicat al diari El País de dilluns passat (vegeu peça complementària).

Però és una seducció enormement perillosa. El dèficit públic només es pot sostenir si els mercats et presten els diners per arribar a final de mes. Cada mes. O si pots fabricar moneda. I el 2010 a Grècia ningú li prestava i va haver de demanar el rescat. Crèdits de la Unió Europea (UE), que han assumit la gairebé totalitat del deute grec (ara 240.000 milions, dels quals 26.000 vénen d'Espanya) a canvi d'una política de rigor supervisada per la troica (Comissió, BCE, FMI). La política podria haver estat més flexible però va ser la condició posada pels països (Alemanya, el primer) que van prestar els diners. I ara l'impagament grec comportaria que els ciutadans europeus afrontessin amb els seus impostos els 240.000 milions. Alemanya, la part del lleó. I els electors alemanys -no és la senyora Merkel- no volen fer-ho. I a Espanya ningú gosa proposar apujar el nostre dèficit en 26.000 milions (o en una quarta part) per ajudar Grècia.

Ignorar els pactes quan el rescat sense sortir de l'euro és molt difícil. La UE pot i ha de (el BCE ja ho fa) flexibilitzar la seva posició, però no pot irritar els electors dels països que hi han posat els diners. I si Grècia incompleix unilateralment no podrà seguir rebent crèdits indefinidament. És així. Per no complir hauria de sortir de l'euro per devaluar, recuperar competitivitat perduda i negociar una quitació dura i sense concessions de cap mena. I una devaluació forta implica un empobriment més gran.

Sobirania única

Europa hauria d'haver tingut, com els Estats Units -ho explica Stiglitz- una política més contracíclica. Però els EUA tenen una sobirania única, un poder presidencial fort i els Estats federats pinten molt menys que els Estats-nació europeus. Els electors de Califòrnia no poden derrotar Obama per afavorir Arkansas mentre que els alemanys sí que poden expulsar Merkel si consideren que els seus alts impostos financen Grècia o Itàlia. I Alternativa per Alemanya (antieuro) ha pujat a les europees i ja ha tingut a l'entorn del 10% dels vots en tres lander. I el que ni Merkel ni cap governant del nord farà és vendre als seus electors que el que és racional, amb una taxa d'atur del 6,5% (inferior a la d'abans de la crisi), és fer cas de les receptes gregues o espanyoles amb un atur d'entre el 23 i el 25%.

Notícies relacionades

Les nòvies de Syriza

Syriza i Podem

Si Syriza guanya no es podrà apartar gaire de la política actual. Si ho fes, els grecs (i potser els espanyols) patirien més. Alemanya va reaccionar mig bé (però tard) el 2010. Llavors temia que l'euro saltés enlaires. Ara considera que el sisme seria suportable.

Potser s'equivoca però és la pura realitat. El canvi de política no es decideix a Atenes (ni tampoc a Madrid) sinó que exigiria una majoria del Parlament Europeu. O el miracle de la conversió de Berlín. La il·lusió és lliure, certament, però no altera gens ni mica les coses i el proverbi castellà (tan cruel com cert) diu que qui al cel escup, a la cara li cau.