Pablo i les dues 'Gemmes'

Olorar el primer míting de Pablo Iglesias, un fenomen rellevant de l'Espanya del 2014, era una obligació. I una forta temptació.

Hi havia molta gent fent cua per entrar al pavelló de la Vall d'Hebron. A dins, ple total. Públic expectant i esperançat però amb poca litúrgia. Ni una bandera estelada, ni espanyola, ni republicana... ni vermella. Públic de classe treballadora d'ordre. Sense estridències. Pluralitat d'edats però molt més gran de 50 anys. Podia ser un míting de fa pocs anys amb Felipe González d'estrella convidada. Fins i tot hi era Pasqual Maragall. Encara que les Gemmes, Galdón i Ubasart, llicenciades de la UAB, en els seus trenta i que van fer de teloneres amb un toc d'impertinència (educat), sonaven diferent de Carme Chacón, no diguem de José Montilla. Estrany, un dels lemes més corejat, a part del «Sí, es pot» o el més esporàdic «Pablo, president», va ser aquell d'«El poble unit mai més serà oprimit». Com en els vells temps, l'entusiasme fa creure que el final de Salvador Allende va ser un triomf.

Anem als discursos. Gemma Ubasart va marcar el terreny al proclamar que l'Ítaca cap on va Artur Mas (xiulets) no és la de la Grècia d'Homer, sinó la de les retallades. I Pablo Iglesias va insistir que Esperanza Aguirre i Mas eren el mateix davant de la sanitat pública. I va aconseguir el clímax al rematar que els que s'emporten els diners a Suïssa són traïdors, «tant si es diuen Jordi Pujol com Rodrigo Rato». I va abordar el procés -similar al del PSC o ICV-, però sense apuntar cap via concreta de sortida. Excepte fer saltar els candaus del 78 a través d'un procés constituent. ¿Diferent del que diuen Pedro Sánchez i Miquel Iceta sobre la reforma de la Constitució en sentit federal? Més directe, més desacomplexat. Sense errors passats.

Nucli d'Iglesias

Però el nucli del missatge és la protesta social: «Sóc de Vallecas i estic a casa a Cornellà o a l'Hospitalet». Entès. Dret a decidir, sí, però estès a tot (fiscalitat, hipoteques). Com Joan Herrera, però amb més rotunditat.

I la desimboltura es tenyeix de demagògia. Els de dalt són gats -el gat Mas i el gat Rajoy- i únicament governen per als gats. Per menjar-se ratolins. I ara a Ratolilàndia han de manar «els de sota, que som molts més». Això és Podem. «Podem som tots, sou vosaltres i acabarem amb el règim fallit del 78». «No he vingut a Catalunya a prometre res (crítica obliqua a José Luis Rodríguez Zapatero), però us puc prometre que no abraçaré mai Rajoy o Mas (desqualificació al PP i a CiU i puntada a la canyella de la cama al cap de llista de la CUP, David Fernàndez). El públic, nostàlgic del bon felipisme (i fins i tot de més enllà), va aplaudir amb ganes.

Notícies relacionades

Defensa cita ‘hackers’ per explorar aplicacions per al camp de batalla

Els Comuns rebutgen la taxa turística proposada per Esquerra

El verb és potent, la crítica, fundada, i no té l'exclusiva de la demagògia. Però de propostes raonables, poques. Excepte caçar gats i assaltar el cel perquè el 2015 sigui l'any del canvi que començarà el 31 de gener amb la marxa sobre la capital d'Espanya.

Una Gemma (no recordo quina) va dir que a Zapatero se li va demanar el 15-M del 2004 que -acomiadat Aznar i vençut el PP a les urnes- no fallés. Va fallar. I per això sorgeix Podem. Potser té raó. El paquet d'austeritat del 2010, ni explicat ni defensat, ha desembocat en una saviesa convencional que diu que s'obeeix Berlín i el BCE. I sobre aquest suposat pecat mortal cau la pluja del nosaltres sols de Mas i les retallades extra de Rajoy. La suma algebraica és el part de Podem. Una sacsejada de protesta potent i fonda que serà clau el 2015 que ben aviat comença. L'establishment s'ho ha buscat.