Pilar Manjón: «Sento tristesa sempre»

Deu anys després d'aquell infaust 11 de març, Pilar Manjón segueix de rigorós dol. Ja no pel seu fill Daniel, mort al quart vagó del tren que va explotar a les 7.38 hores a El Pozo del Tío Raimundo. Sinó perquè va prometre que no es trauria el negre mentre seguissin morint innocents a l'Iraq, i només el febrer passat 564 civils van perdre la vida en atemptats terroristes. Ella continua creient que si Aznar no hagués sortit a la foto de les Açores, el seu fill i les altres 190 víctimes mortals seguirien respirant.

En aquesta dècada, Manjón ha recuperat els 20 quilos que va començar a perdre des que el seu fill, que feia uns minuts que havia sortit de casa en direcció a l'estació, no contestava a les seves trucades al mòbil. També porta una fèrula de descàrrega a les dents, pel bruxisme que no l'ha deixat en pau durant més de 3.000 nits i que li ha trencat les dues mossegades. I la inflor segueix a les parpelles. Però lluitar per les víctimes, encadenant el dolor amb la ràbia i capejant amb insults que han escalat de «sindicalista» a «filla de puta», l'ha mantingut en el fràgil equilibri del funambulista.

-Sé que puc omplir aquesta dècada de memòria, però el cor em segueix sagnant igual que si l'11 de març hagués sigut ahir. Qui digui que l'assassinat d'un fill se supera és que no l'estimava. ¡És impossible! Jo sento tristesa sempre. La vaig sentir el dia en què vam sacrificar la gosseta del Dani. Amb les llumetes de Nadal i l'anunci del «torna a casa» que no treuen mai. En aquests carnavals, perquè tots dos rèiem amb les chirigotas. Quan aviat floreixin les margarides... Contínuament t'adones que la teva vida ha seguit, i la seva, no. El 19 de desembre passat el meu fill va fer 30 anys.

-«Va fer», diu.

-Perquè el vaig parir. I perquè viu en mi.

-Vostè és una altra.

-L'11-M vaig deixar de ser Pilar Manjón per ser Associació 11-M Afectats del Terrorisme. Vaig aparcar el sindicalisme, i això que en el primer congrés de CCOO que hi va haver volien que anés a les llistes amb l'equivocada idea que tornaria a la meva vida anterior. Però la vida anterior es va acabar. Quan dino amb els amics de CCOO i parlen de la reforma laboral i dels convenis, ¡buuuf!, ho visc com si fes mil anys que hi vaig estar. Ha canviat la meva manera de ser.

-¿Com és?

-Tinc menys afecció a la vida. No tinc projectes de futur. Gairebé tot ho planifico per avui. Perquè quan més tranquil·la em vaig quedar a casa meva, em van ensenyar brutalment que el futur és incert. Així que em limito a fer el que he de fer. Segueixo el guió de l'agenda. El dia que la perdi, aniré sense rumb, perduda.

«Aquí em teniu»

Una de les mutacions en aquest guió ha estat l'obertura d'un compte a Twitter. Havia demorat el salt a les xarxes socials, confessa, per por de les amenaces i els ultratges que, com cops de puny de dreta de Tyson directes a l'estómac, ha entomat aquests anys. Però es va treure de sobre l'aprensió i va llançar el gener passat un decidit: «Sóc Pilar Manjón i aquí em teniu». Així de desafiador. «Ara tinc capacitat per bloquejar els indesitjables», considera.

Això no significa que oblidi alguns flaixos. Com quan el 20 de maig del 2005, quan recollia a Aracena un mural de patchwork en memòria de les víctimes, li va entrar una trucada telefònica: «T'han pintat una diana a la porta». El seu fill Iván encara vivia amb ella i va sentir pànic. A l'arribar a Madrid, Interior li va demanar que es personés a la Delegació del Govern. Corria un «risc clar». Va encaminar els seus passos a la comissaria, amb un dossier grossíssim d'injúries ficat en un sobre taronja, i en va sortir escortada.

-¿Quan li van treure l'escorta?

-Quan va entrar aquest nou Govern. Un divendres a les 7 de la tarda em van trucar per dir-me que el dilluns següent ja no tindria protecció. Vaig demanar entrevistar-me amb els responsables de Seguretat i em van dir que havien fet una taula i que jo no tenia risc perquè «ETA ja no mata». ¡Les amenaces que he rebut no han vingut mai d'ETA! Així que els vaig dir que si ells n'estaven absolutament convençuts, més convençuda me n'anava jo que ells tenien clar qui m'amenaçava.

-¿Qui exactament?

-Quan algú escriu que ets una «filla de puta» i que «el teu fill està ben mort» després de no anar a una cita a la seu del carrer Génova amb Iñaki Oyarzábal, secretari de justícia, drets i llibertats del PP... Blanc i en ampolla, llet.

-No va ser el missatge més feridor.

-Un dels més infames va ser un tuit de Luis Gutiérrez, llavors secretari d'organització de Noves Generacions del PP de Majadahonda. «Cada dia dubto més que el fill d'aquesta paia anés l'11-M en un tren», va escriure. El tal Sete, que així és com l'anomenen, té 19 anys. ¿Qui li deu  haver fet aquests forats negres al cervell per ser capaç de parlar així d'una víctima del terrorisme? El van destituir, però després l'he vist remenar en aquest últim congrés que va muntar el Partit Popular. Ara tot es veu i tot se sap.

-¿Li importa que seguim repassant missatges?-Endavant.

-«Ets tota una empresària del dolor».

-Si hi ha empreses on el dolor cotitzi, jo en tinc una de molt gran.

-«Llàstima que en l'11-M no hagi mort Pilar Manjón».

-Això només ho pot dir gent més vil i més canalla que els terroristes. Els terroristes van deixar les motxilles a ull, no van mirar la careta preciosa del meu nen, ni la del que hi havia al costat. Les van ficar on més fàcil els va resultar per sortir corrent. Però aquests tiren a fer mal. Saben el que estan fent. Jo he arribat a demanar a un jutge que, d'una punyetera vegada, els declari «banda criminal organitzada».

-Seguim. «El seu odi pel PP és més gran que el dolor pel seu fill».

-Jo no odio el PP. No tinc temps ni energia. Són ells els que probablement m'odien a mi. Si ells no m'odiessin, no dirien aquestes burrades. Però, ¿sap el que és més sorprenent?

-No.

-He presentat una querella criminal contra tots i cada un d'aquests missatges a l'Audiència Nacional i el fiscal en cap Javier Zaragoza -que, compte, el va posar el PSOE- les va informar negativament. En aquest país, a l'insultador oficial de la COPE [Federico Jiménez Losantos] li han guanyat judicis Carod-Rovira, Ruiz-Gallardón i Ibarretxe. Però Pilar Manjón ha tingut un informe negatiu. He preguntat als caps visibles d'aquest país i no em saben donar raons que jo arribi a comprendre. Només vull ser una ciutadana normal i tenir dret a la defensa.

-¿Per què provoca tant acarnissament, vostè?

-No han assumit que van perdre les eleccions el 14 de març. Però s'ho han de fer mirar, perquè han tret el focus d'on hauria de ser. Si algú perd les eleccions el 14-M, el que perd és una butaca de merda. Jo vaig perdre un fill.

–¿On haurien de posar el focus?

–Sobre les mentides que van dir aquells dies, que jo no vaig viure perquè estava buscant el meu fill. ¡Tant de bo hagués estat culpa d’ETA! No ens farien passar a l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme pel que estem passant.

Xifres i llistes

El que «estan passant» és un galimaties en el repartiment de les subvencions per al funcionament de les dues grans associacions de víctimes de l’11-M. La de Manjón i l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), que presideix ÁngelesPedraza, mare de Miryam –la jove, de 25 anys, casada, viatjava al vagó que va esclatar al carrer de Téllez–, i afectada que encara sosté la tesi que «no ha estat descobert l’autor intel·lectual» d’aquell atemptat i que «no sabem ni la meitat del que va passar l’11-M». Manjón explica que el Ministeri d’Interior del PP va canviar els criteris de subvenció. «En una de les partides pressupostàries, la de Vida i Funcionament, que és la que serveix per pagar locals i salaris, hem perdut un 60%. En total, rebem 47.000 euros. L’AVT n’ha ingressat 159.000 en aquest concepte. I la nostra és l’associació majoritària».

–L’AVT atén 800 víctimes de l’11-M, però també cobreix les d’altres atemptats.

–Nosaltres vam anar a judici i vam representar més de mil víctimes, i les altres dues associacions representaven una, un assassinat i dos ferits, i l’altra, un assassinat i 15 ferits. Això es pot veure a les actes. Tregui conclusions. 

–No surten els comptes.

–És impossible que hi hagi 8.000 víctimes de terrorisme en aquest país. ¡Els comptes que fan no són els d’un acte terrorista, sinó els d’una guerra civil! Depèn dels estatuts, és víctima de terrorisme qui decideixis que ho sigui.

–La llei definirà aquest punt.

–Les de la meva associació ho són. Representem 1.700 víctimes. Els d’Interior van ser aquí, al local, tres dies verificant les dades. Però, ¿què importa que mirin les meves i les dels altres, si després no els comparen? És complicat entendre que una mateixa víctima estigui en tres associacions a la vegada. ¡En tres! Jo mateixa he rebut cartes de l’AVT encapçalades amb un «estimada sòcia», i mai he passat per la porta.

–¿Quina solució hi veu?

–On es detectin duplicitats o triplicitats, la víctima ha d’escollir. ¡Estem parlant de diner públic! Uns diners que, per cert, haurien d’ingressar a l’Associació el 31 de desembre, però que fa dos anys que ho estan demorant fins al gener, just perquè hàgim de tancar. El que no saben és la força que té l’associació, perquè la gent avança els diners. Tampoc saben res de la capacitat d’aguantar de les mares.

–Dimarts se celebrarà un acte conjunt. El primer des del 2007. Potser és moment de la cohesió...

–Nosaltres vam proposar com a acte conjunt un macroconcert al Palacio de los Deportes, però el 16 de gener ja va caure (al final, en celebrem avui un de més modest a la sala La Riviera). I de sobte va aparèixer ja tancat un funeral d’estat a La Almudena, organitzat per l’AVT i la Fundació de Víctimes del Terrorisme, amb assistència de la Casa Reial i amb el cardenal Rouco Varela. No ens queda cap més remei que sumar-nos-hi, però en un país laic s’hauria d’haver organitzat un acte civil o ecumènic. Aquí tenim víctimes catòliques, però també ortodoxos, evangelistes i musulmans. No poden pensar pels altres.

–Costa d’entendre les friccions en territoris tan igualitaris com són l’aflicció i l’auxili.

–Sí. I només es resisteix per la força dels assassinats als quals representes, i per tota aquella família sense papers que hem constituït a l’Associació, a Santa Eugenia.

Trencada, ferma, clara

Pocs mesos després de fundar aquellafamília, concretament el 15 de desembre del 2004, Manjón va pronunciar aquell torbador al·legat davant la comissió d’investigació de l’atemptat. Trencada, ferma, precisa. Preguntant de què se’n reien «ses senyories». Exigint «veritat, justícia i reparació». ¿En què van quedar aquelles tres demandes? «La veritat en democràcia s’escriu en els fets provats d’una sentència», respon, llançant lluny la pilota dels irreductibles que encara s’entestena dir que darrere hi havia ETA. I com un mantra, Manjón recita els inductors: JamalAhmidan, El Xinès; Sarhan ben abdul-MajidFakhet, El Tunecino, i RabeiOsmanSaied, L’Egipci, «a qui no es va jutjar per un error». I subratlla que qui va connectar les cèl·lules asturiana i la gihadista va ser Rafà Zuher, que el 16 de març surt al carrer. «Aquesta és la veritat».

–Té totes aquestes dades clavades al cervell.

–També que set dels autors materials reclutats al local de Virgen del Coro es van suïcidar a Leganés, però que sis es van escapar, entre ells Abdul-LilàHriz, que és el que va posar l’explosiu al quart vagó del tren que va esclatar a El Pozo, just on va morir el meu fill.

–Hriz és al Marroc.

–Sí. Però el Marroc, aquella democràcia tan meravellosa, amb aquell rei que és cosí germà de la monarquia espanyola, no extradeix nacionals. I el Marroc hauria de complir amb la legislació europea, no només parar la mà. Una forma seria extradir Hriz, perquè sigui jutjat amb bastantes més garanties que al seu país. Perquè Espanya és més garantista amb els botxins que no pas amb les víctimes. La veritat, hi insisteixo, és que a Espanya és molt barat matar 191 persones. Si no, el dia 16 no sortiria Zuher al carrer, per més confident de la Guàrdia Civil que fos.

–Una sortida de difícil digestió.

–El 8 de febrer ja va sortir Mohammad Larbi Ben Sellam, que tenia ordre d’extradició al Marroc. Però de Zuher n’hi diré una cosa més: s’ha casat. I a Espanya els casaments a canvi de papers són il·legals, ¿no? Per més que el seu advocat digui que la parella es va conèixer a la presó, ell estava incomunicat. Fa més d’un any i mig ja vaig dir a qui em va voler escoltar: «Estan buscant-li una noia musulmana, espanyola i amb mitjans perquè pugui mantenir-lo».

–Això significa que es queda aquí.

–Com a presidenta de l’Associació, he anat al jutge de Vigilància Penitenciària de l’Audiència Nacional, José Luis Castro, a demanar una ordre d’allunyament de totes les víctimes. José Luis tindrà feina, perquè ens ha de localitzar a totes i veure on l’ubiquen.

–Ha parlat de veritat i justícia. ¿Què hi ha de la reparació?

–Si la reparació és una indemnització, per mi ja se la podien haver guardat. Són uns diners que amagues, que diposites a llarg termini, perquè et fan mal a l’ànima. Però en molts casos han servit perquè uns innominables de Bankia o de Caixa de Catalunya els robin la sang dels seus assassinats en les preferents. Tots els Blesa tindran 800 vegades més que els 30.000 euros que vam cobrar les víctimes de l’11-M, però nos-

altres vam posar un taüt. I el vam posar per la democràcia que aquests disfruten. No, la reparació passa per altres coses.

–¿Per on passa?

–Molt al principi, vaig proposar a la Comunitat de Madrid fer una anàlisi de la formació prèvia, la vida laboral i les seqüeles de les víctimes, per poder, posteriorment, obrir una borsa de treball. Però aquest país s’ha dedicat a fer lleis d’integració de terroristes, i s’ha oblidat d’integrar les víctimes. ¿Com pot fer de telefonista algú que ha perdut el 90% de l’audició?

–¿Això està passant?

 

–Hem contractat un advocat administrativista que està fent reclamacions causa-efecte dels agreujaments de seqüeles. Actualment, hi ha més de 60 casos judicialitzats.

–Malgrat això, ¿tots s’han anat incorporant més o menys a la vida?

–Tots excepte Laura Vega, que continua en coma. Els seus pares segueixen anant cada dia a veure-la a la clínica. Jo puc plorar pel meu fill, però ells no tenen aquesta possibilitat. La Laura és a la zona grisa. I em fa bullir la sang quan algú de Provida va i diu: «¿I per què no la desendollen ja?». I tu empasses fort i contestes: «Perquè no està endollada a cap aparell. Perquè la part del cervell que té intacta és la que manté les constants vitals». La Laura té temperatura, respira sola, el seu cor batega.

–Escolti, ¿no ha pensat a tirar la tovallola, a tornar a ser Pilar Manjón?

–¡Cada dia! I a l’Associació es cabregen molt quan ho dic. M’exigeixen que, al matí, agafi la tovallola, m’eixugui a la dutxa i vingui a treballar. Però em mereixo un relleu de la primera fila. L’any que ve, potser. 

–En aquesta dècada d’amargura, ¿s’ha permès tornar a estimar?

–Sí. La meva parella la conec des dels 16 anys.

–¿Des dels 16? No és el pare dels seus dos fills, Eulogio Paz.

–No. Vaig conèixer Manuel [Barbero] a l’institut Gabriel y Galán de Plasència. Quan vam haver d’anar a la universitat, ell se’n va anar a Barcelona, on tenia família, i jo, a Madrid. Els nostres camins es van separar. No vam saber res més. Fins a l’atemptat. Ell em va trobar a mi.

–¿Com la va trobar?

–Un amic comú que vivia a Extremadura trucava permanentment a la meva germana, mentre jo buscava el meu fill. I en paral·lel, Manuel anava buscant als diaris les necrològiques, fins que va veure la del Dani. [Barbero també va perdre un fill, Álvaro, en un accident, el juliol del 2010]. Ens vam retrobar. Si no el tingués al meu costat, no sé si hauria aguantat tant. És la meva pau.

–El destí té plecs ben estranys...

–No crec en jugades del destí. Crec molt en la llum. Al meu fill Dani li poso molta llum.

–I el porta en aquest tatuatge, al dors de la mà dreta.

–És la seva firma. El que ja no em poso és el rellotge que ell portava aquell matí. Tenia un canell petit, jo ja havia trencat quatre corretges i una vegada gairebé el perdo. Vaig decidir que no perdria també el seu rellotge.

Notícies relacionades

Joan Carles I versus Revilla

La teoria del caos i el ‘vagin-se’n’