Marcos Ana: «S'ha de ser feliç en la lluita, com el Quixot»

A casa de Marcos Ana, un humil pis de lloguer al barri de Salamanca de Madrid, no hi cap ni un llibre més. A les parets tampoc hi caben més fotografies (el seu fill és càmera i fotògraf professional). I a la nevera tampoc no hi ha lloc per posar-hi cap més imant: està envaïda per quatre paraules: Pau, Solidaritat, Igualtat i Futur. Quatre paraules que competeixen a la cuina amb els cartells de recordatori per prendre determinades medicines. Als 94 anys, a Marcos Ana no només el desborden els llibres, les fotografies, les paraules de justícia. També el desborden les idees. Revolucionàries, per descomptat. El poeta torna a repassar la seva vida a Vale la pena luchar (Espasa), un manual contra la injustícia i una crida als joves (i no tan joves) a no quedar-se asseguts.

-La seva generació es va jugar la vida. Van passar gana, fred, censura, tortura i exili. Però l'actual generació de joves se sent la més maltractada de la història, la que ho està passant més malament i la que té un futur més negre.

-Cada generació té les seves coses. La nostra va patir la guerra. Espanya es va dividir en dos.

-Per això. ¿No li fa l'efecte que som uns nens malcriats i rondinaires?

-No, de cap de les maneres. No volem que passeu el que vam passar nosaltres. Però és veritat que de vegades la joventut recorda poc el passat. Els joves tenen insuficiències, però no són ni la llibertat ni la vida. Jo vaig entrar a la presó als 19 anys i en vaig sortir als 41.

-¿Li ha dit alguna vegada al seu fill: 'Ai, si haguessis patit el mateix que he patit jo'?

-No, però això sí que vaig sentir-ho dir als meus pares. Jo era d'una família de jornalers del camp. Érem molt pobres. Vam passar gana. L'experiència que en trec és que les idees i la dignitat són més fortes que totes aquestes vicissituds. Si no fos d'aquesta manera, jo m'hauria convertit en una bèstia. I sóc una persona sense rancor. De veritat. Som diferents d'ells. Si jo tingués el rancor de la policia que em va torturar seria igual que ells. La venjança i la revenja no construeixen res.

SEnDVale la pena luchar, afirma. ¿Per què? ¿Per què val la pena sortir al carrer, tenir ideals, protestar?

-Perquè encara hi ha injustícies, perquè hi ha gent que es mor de fam a Espanya. Hi ha milers de famílies que viuen de la pensió dels avis. No ens ho mereixem. Hem lluitat molt per un futur diferent i millor per als nostres fills.

-¿El 15-M va demostrar que la joventut no estava morta?

-Ho porto al cor. Quin moment de rebel·lia i d'exaltació de la joventut...

-¿Va anar a Sol també?

-Sí, vaig estar amb ells. Hi anava per ser-hi una estona, però algú agafava un megàfon i deia: «¡Marcos Ana és aquí, amb nosaltres!». I em quedava fins a la matinada.

-La ràbia d'aquells joves, ¿era la mateixa ràbia de vostès quan lluitaven contra el feixisme?

-Ràbia no sé si és la paraula.

-¿Il·lusió?

-Sí. És que ràbia dóna a entendre que la nostra lluita era descontrolada. Jo sempre vaig tenir una actitud seriosa i positiva, fins i tot en la lluita. La nostra lluita era justa. En els primers moments de la guerra hi va haver moltes atrocitats, en un camp i en l'altre. En el nostre, el de la República, només va passar els primers mesos. Ells van matar durant 40 anys.

-¿Espanya tornarà a ser republicana?

Jo crec que sí. Però la història necessita molt temps. No es pot organitzar una insurrecció armada, sinó pacífica. S'han d'escalfar els carrers, les places…

-¿I una dictadura? ¿La podríem tornar a patir?

-No. I encara menys a l'Europa d'avui. En aquella època, hi havia Hitler i Mussolini.

-La corrupció està arribant a uns límits insuportables. ¿De veritat val la pena sortir al carrer?

-El primer pas seria organitzar unes eleccions i aconseguir un règim més seriosament democràtic.

-¿Aquest Govern no li sembla seriosament democràtic?

-El PP és un partit de l'extrema dreta, hi ha d'haver una coalició de partits que representi més aquest país. I, sobretot, guanyar el carrer. El carrer hauria de ser sempre nostre, però és tan difícil... Hi ha gent que no vol que avancem. I després hi ha el pes del capitalisme, no ens n'oblidem. El capitalisme només té una llei: la del màxim benefici.

-¿Qui és un revolucionari avui?

-Els que lluiten contra aquesta situació. Els que volen canviar les coses. Fa falta que la joventut s'ompli de rebel·lia i d'indignació per les retallades, per les pensions, per la sanitat i per l'educació. Això són coses que hem guanyat i que ara estan en qüestió.

SEnD¿L'afecten les retallades?

-Bé, tinc cobertura mèdica perquè pertanyo a una associació d'escriptors i periodistes. Visc amb el meu fill, que és càmera de televisió i guanya prou diners. No tenim cotxe. Si en necessito un, tinc amics que me'l deixen. Diguem que tinc una vida decent, normal. La cobdícia trenca el sac.

-Va passar 23 anys entre reixes.

-Comparat amb allò, això és el paradís. Però, vaja, s'ha de tendir a viure millor i, sobretot, pensar que els teus fills visquin millor.

-¿Quantes vegades pensa en els 23 anys de presó?

-Jo no gaires, però la gent me'n parla constantment (rialles). A més a més, em conviden a molts actes. Però jo estic content amb la meva vida i amb el meu passat. He tingut la vida que he volgut viure, la d'un revolucionari. Quan em vaig posar en la lluita sabia el que era, sabia els seus riscos i els vaig assumir. Lluitar contra les desigualtats i la injustícia. Sabia que podia pagar un peatge. I vaig sortir de la presó amb les mateixes idees.

-Malgrat la tortura.

-Recordo quan la policia va descobrir un diari que havíem fet. Van agafar un noi i el van torturar. Els vaig dir que jo era l'autor d'aquest diari. Em van destrossar. Però la imaginació juga un paper important. I jo m'imaginava que tenia dues maneres de tornar a la presó: sense mirar els ulls dels meus camarades o tornar desfet però intacte i tenir l'orgull dels meus companys.

-Tampoc li haurien retret res, ¿no?

-Hi havia gent que no ho podia aguantar. Recordo un noi molt maco, però que es va trencar. S'havia acabat de casar i van portar la seva dona, que estava embarassada, davant seu i la van torturar. Es va desmuntar i va dir tot el que sabia. No va ser el meu cas. Vaig tenir voluntat. Però, és clar, jo no tenia aquesta situació familiar.

-¿Només fa falta voluntat per resistir-se?

-Hi ha tota una mística revolucionària. Recordo que m'acabaven de torturar i vaig veure que algú em tirava un paper. Era un retrat de Lenin arrencat d'un diari. En aquell moment em vaig sentir més fort que la policia. Em facin el que em facin, vaig pensar, jo no entrego ningú.

-¿I no s'ha d'estar també una mica boig?

-No, i ara! Et terroritzava la idea que el cervell no et funcionés. Aquest era el perill.

-¿Sempre va tenir el cap ben posat, al seu lloc?

-Sí, i em van torturar molt. Jo, des de petit, he tingut una militància molt forta. De jove era molt catòlic perquè la meva família era catòlica i recordo fer penitència quan cometia pecats. Però ¿quins pecats pot cometre un noi de 15 anys? Cap, però jo en aquell moment tenia fe. Després la vaig perdre.

-Avui vivim instal·lats en la por. Por de perdre la feina, de no poder pagar la hipoteca, que els nostres fills no visquin millor…

-Bé, alguns tenen por i altres no. La gent s'organitza, lluita i es manifesta. S'ha de dominar la por. Aquesta és la clau. Els valents també senten la por, però la saben controlar.

-¿Quin és el principal consell que li ha donat al seu fill?

-El meu fill és l'autor de totes aquestes fotografies (assenyala les parets del menjador). Ara és al Brasil, però no hi ha anat de vacances sinó amb una motxilla a l'esquena i a treballar. El principal consell que li he donat és que sigui sempre digne d'ell mateix. Que si alguna cosa no va bé, que la corregeixi. Que sigui conseqüent a la vida. I que aprengui a ser feliç en la felicitat dels altres. I també en les penes. Això és molt important. Sortir de la teva pell i que la teva pell no sigui el perímetre del món. El companyerisme i la fraternitat són els valors que ens mantenien units a nosaltres.

-¿No està cansat de lluitar?-No. S'ha de continuar lluitant, encara que de vegades sigui una utopia. S'ha de ser feliç en la lluita, com el Quixot lluitant contra molins de vent. Una vida sense projecte és una vida buida i avorrida.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs

-Avui, el nostre projecte és aconseguir pagar la hipoteca. 

-Això ens passa a tots. Jo també pago el lloguer d'aquesta casa. Això ens passa a tots els que pertanyem a la classe dels desposseïts, què hi farem!