Junts, potser

Ales eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 2010 vaig enviar una carta a Joan Puigcercós i a Joan Laporta per aconseguir una candidatura unitària independentista. No fou possible. A les eleccions del 2012, Reagrupament Independentista va demanar fins al darrer minut una llista conjunta de tots els que volem un Estat propi, liderada per Artur Mas. Tampoc fou possible.

En vista de la magnitud del repte que té el conjunt de la ciutadania i, d'una manera especial, les persones que volem un Estat independent, únicament des de la unió de totes aquelles forces polítiques que volem una Catalunya lliure es pot albirar la possibilitat d'acabar reeixint.

En els darrers dies ja hem comprovat que el PSC no defensa ni tan sols el dret a decidir, eufemisme català que arreu del món no entén ningú, i menys si per decidir s'espera el permís d'un altre, en aquest cas l'Estat espanyol.

És del tot cert que una gran part de la ciutadania catalana s'ha mobilitzat per demanar, sense cap mena de dubte, la llibertat de Catalunya i ha deixat ben palès que ho ha fet passant per davant dels partits polítics. Tanmateix, ha arribat el moment de transformar aquesta energia ciutadana en una acció política, que és responsabilitat dels partits, fonamentalment els que estan representats al Parlament català.

Tanmateix, massa sovint, aquests partits tenen la temptació de capitalitzar aquesta energia en benefici propi i omplir de vots els seu sarró particular. Si més no, això sembla que diuen les enquestes, les mateixes que també ens fan evident que aquest fenomen és insuficient perquè esdevingui hegemònic cap partit.

Hem d'aconseguir que el clam per la unió, no pas per la unitat, sigui cada vegada més majoritari en el camp dels nacionalistes/sobiranistes/independentistes i que aquell partit o partits que no vulguin entrar en una coalició per sumar el màxim de voluntats en el camí cap a la independència siguin fortament castigats a les urnes.

Notícies relacionades

Feijóo anuncia un pla per rebaixar els impostos als autònoms i diu que els seus diners no poden anar a «pagar xistorres»

¿Quants vots dona l’avortament? Les dones, al centre de la guerra PSOE-PP

Les dificultats que hem de superar, els enemics que hem de vèncer, els amics que hem de fer, en definitiva, els treballs herculis que cal portar a terme, no permeten egoismes ni vols gallinacis, ni vedetismes tronats, ni recomptes partidistes. Malgrat que els catalans portem dins sempre un anarquista, que no vol lideratges ni empreses nacionalment ambicioses, és necessari vèncer aquest individualisme atàvic que ens ha fet perdre moltes vegades.

Si anem tots junts, potser ens en sortirem. No serà gens fàcil, hi haurà moments de dubte, caldrà molt esforç de molts, però, sens dubte, junts podem vèncer.