Les tribulacions de Pulligan

Vaig conèixerJoan Canalsa principis dels 70. Ja era un alt directiu i després ha estat un gran empresari tèxtil, però -una cosa no gaire habitual- on me l'he trobat més ha estat al Palau de la Música. Va néixer a Barcelona (classe mitjana) i va començar a treballar als 15 anys (1959) a Foment d'Obres i Construccions, Focsa, la constructora catalana que tenia com a principals accionistes les famíliesPieraiMas Sardá i que va tenir com a presidents successiusJosé María Mas Sardá, Ramón Serrano Suñer(el ministre pronazi i cunyat deFrancoque va acabar malament amb el dictador) iFrancisco Mas Sardá. Canalsva entrar d'oficinista ras i va compaginar la feina amb els estudis de pèrit mercantil a l'antiga Escola de Comerç (Balmes-Consell de Cent), a tan sols 50 metres de la seu de Focsa. Treballant va acabar el peritatge (1960), el professorat mercantil (1963), la llicenciatura d'Econòmiques (1967) i la de Dret (1973). Va passar pel IESE i el 1976 va ser auditor censor jurat de comptes. Va empollar mentre progressava professionalment. El seu últim càrrec a Focsa, que anys més tard es fusionaria amb Construcciones y Contratas de lesKoplowitz,va ser el de director general financer.

Vint anys després, el 1979,Joan Canalsva decidir canviar d'aires. «No era de les famílies i, encara pitjor, no era enginyer de camins, havia arribat al màxim». Va deixar la Focsa deJesús Roa,el llavors brillant conseller delegat que anys més tard va ser destituït després que la policia el detingués amb sospitosos maletins de diners, i va assumir les màximes funcions executives a Isidro Jover y Cía, una empresa de gèneres de punt de Canet de Mar (Maresme) fundada el 1885 que durant molts anys va produir mitges i mitjons i que als anys 60 va tenir una edat d'or quanEnrique Joverva apostar per fabricar jerseis amb la marca Pulligan (ve de la contracció depullovericardigan). Els comptes començaven a no sortir, es va haver de fer una forta reconversió (es va passar de 1.100 a 200 treballadors) i els cosinsJoverno s'entenien bé i volien vendre.Canalsva comprar l'empresa amb un peculiarmanagement by out(va pagar amb els beneficis de 10 anys) i confessa que la reconversió, feta a l'empara del pla del tèxtil del 81 (amb la UCD), va ser duríssima. Va ser la primera deslocalització del tèxtil, la interna, perquè la producció no va emigrar a altres països, sinó a petits tallers, a vegades de personal acomiadat, que ajustaven la seva producció en funció de les comandes de Pulligan, dependents de la demanda i l'estacionalitat (fer un jersei exigeix més hores que un polo d'estiu). Es guanyava flexibilitat i baixaven els costos. I l'empresa va tornar a guanyar diners, encara que mai tants com abans, quan el mercat interior era àrea tancada.

Després va comprar Meyba, la famosa fàbrica de banyadors delsBallvé, i va muntar fàbriques al Marroc (segona deslocalització, per una mà d'obra molt menys cara), Mèxic, Puerto Rico..., i va fer entrar en el capital 3i, la firma anglesa de capital risc. Però al cap d'uns anys els anglesos exigien més volum i més rendibilitat. El 2005 i el 2006 van plantejar la venda de Pulligan. PeròCanalsno va voler vendre i

-aquesta vegada sí, amb crèdit bancari i la crítica de molts amics per als quals el futur era l'immobiliari- va recomprar el 28% de 3i.

Un trist final

La crisi encara no havia arribat, però el tèxtil ja havia patit la primera gran «patacada», la de la lliure importació de productes dels països asiàtics després de la incorporació de la Xina a l'Organització Mundial de Comerç (OMC). Després va venir el més greu, la segona «patacada», la crisi financera que va començar l'agost del 2007 i que ha provocat una brutal caiguda del consum. I el 2008, un banc rellevant no li va renovar -pràcticament sense avisar-lo prèviament- una important pòlissa de crèdit. Hi havia crisi financera i les trompetes ordenaven abandonar el tèxtil. Pulligan hi va fer front amb un crèdit sindicat, amb participació de l'ICF i l'aval personal de l'accionista, però les vendes en el mercat espanyol continuaven caient (han baixat gairebé un 50% des del començament de la crisi). I davant d'aquesta caiguda, l'externacionalització tampoc et salva, perquè quan redueixes molt les teves compres els proveïdors no et tracten igual. Sí, la solució és l'exportació, però amb aquesta opció els marges són molt petits o gairebé nuls. A vegades fins i tot s'exporta amb pèrdues. I d'aquesta manera, el 2011, va haver de presentar concurs de creditors i el 2012 es va liquidar Pulligan Internacional. Un final trist.

Notícies relacionades

L’Exèrcit ensinistra l’elit de la defensa ucraïnesa en una base de l’Empordà

Montero i Illa reivindiquen una aliança entre Andalusia i Catalunya

L'aparició de l''outlet'

Canals és president de l'Associació Espanyola de Gèneres de Punts des del 1995, és també vicepresident del Consell Intertèxtil, presideix la Comissió Internacional del Foment, és vicepresident del Consell Econòmic i Social de Catalunya (representa les patronals) i ha presidit el Consell de Promoció Exterior de la CEOE. Creu que la deslocalització obeeix a la liberalització del comerç i la globalització. A primers dels 90 es va deslocalitzar al Marroc, però ara els salaris també han pujat allà; després va ser la Xina a principis de segle, però a la costa xinesa ja passa el mateix. Ara els costos molt baixos tan sols es donen a Bangla Desh, Indonèsia o l'Àfrica subsahariana amb gran inseguretat jurídica i riscos de tota mena. La Xina segueix, però les grans marques produeixen ara molt als països de proximitat: Espanya (Galícia), Portugal, el Marroc i sobretot Turquia, un país segur i amb costos inferiors als europeus. A tota la UE hi ha un total de dos milions de treballadors (Espanya 120.000) en el sector i tan sols Turquia en té 2,5. I el procés està també condicionat pel canvi en els punts de venda. Fa 20 anys les grans cadenes representaven només el 5% del total, ara el 60%, mentre que el comerç petit ha caigut al 20% des del 60% i El Corte Inglés ha baixat del 15% al 8% i ha sorgit (ja és un 8%) l'outlet.