¿Per què l'esquerra va perdre fa temps?

QuanConvergència va canviar les regles a meitat de partida i va utilitzar cartes de tarot en lloc de les cartes tradicionals, diversos contendents ja van quedar fora del tapet: els que apostaven a bastons contra els cops de destral socials(ICV-EUiA); els que a més jugaven a espases contra si mateixos (PSC), i els que des de temps enrere havien abjurat del seu esquerranisme (ERC) per entregar les seves cartes als ors del poder.

El discurs d'ICV va quedar ofegat en eltsunami mediàtic nacionalista que ha fet miques la neutralitat periodística pública, malgrat la respiració assistida de la vaga i els desnonaments. I el PSC s'ha enfonsat -aquest és el verb- històricament com el'Titanic': no hi va haver planificació dels armadors ideològics, no hi va veure l'obstacle a temps, no hi va haver líders salvavides (i sí cops de colze) i el capità no va estar a l'altura.

El cas d'Esquerra, àrbitre de la nova Catalunya, implica una severa recessió de l'espai socialdemòcrata que, sense ser gran cosa, treia el nas en discursos dePuigcercós.Junqueras va ser la taula de salvació a la qual es va agafar l''star system' republicà que mai cedeix el relleu i el resultat del qual ha estat el mutu efecte tracció amb CiU: Esquerra s'atrau a la governança, que tan bon resultat li ha donat sempre, i el poder nacionalista l'atrau a les seves xarxes d'interessos de Govern. Veurem no fins a quin punt ERC prefereix ser catalana a esquerra --això ja estava clar-- sinó fins on voldrà compartir els misteris i ambivalències del tarotisme de Mas, quan el que exigeix són actes judicials de divorci.

Els ecosocialistes veuen modestament recompensada la seva tenacitat per situar l'eix en les agressions al benestar dels ciutadans, sense maniobres de distracció, i el bon to de campanya, l'únic a l'esquerra habitual. Si a PSC i ICV hi ha els que s'estiren els cabells per haver desaprofitat l'oportunitat daurada d'un front ampli a la grega, tenen motius per aixecar-se el cuir cabellut a tires. Era una ocasió: en poc temps de gestió CiU i PP havien empitjorat l'herència rebuda.

Laindignació reparteix el premi electoral entre els que se la treballen (la seva teràpia), els ecosocialistes a la superfície i, atenció, la gran sorpresa victoriosa del 25-N. LaCandidatura d'Unitat Popular suposa la posada de llarg --perdó per la metàfora burgesa-- d'una esquerra que busca en l'arrel del conflicte social i a la vegada és intransigent en la demanda independentista. Tot un senyor furóncol en la fina pell d'ERC, a la qual tan malament li cauen els rivals sobiranistes (SI i Reagrupament). LaCUP significa no només una polarització més gran en els dos vectors, social i nacional, sinó l'esmena més gran a la totalitat que ha patit la política de sempre. Unaoxigenació regeneracionista que tant de bo no es quedi en posa i fumera.

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

El panorama resultant de fort retrocés de l'espai d'esquerra, per la defecció d'ERC i l'intent de suïcidi del PSC, és d'estancament. Convergència ha perdut el seu aliat natural i ha guanyat un amic condicionat els sobresalts del qual algun dia posaran Duran Lleidaentre l'espasa, la paret i el col·lapse nerviós. Els pressupostos de la tisora en mans d'Esquerra semblen una hipòtesi suggestiva. Encara que no menys excitant que analitzar per què Convergència demana un concert i acaba recollint un desconcert.

 http://ironimaravillas.wordpress.com/