Miravitllas: Pulles, cinisme i un silenci eloqüent

Eldebat de dimecres a la nit a la televisió privada apèndix del Govern català no passarà a lahistòria per presentar lapolítica com a solució raonada als nostresproblemes, sinó per representar una de lesapoteosis més genuïnes del que és accessori (pulles i provocacions de parvulari, cinisme de fireta), en detriment dels grans assumptes en què ha de fixar l'atenció la grapejada opinió pública. Exemple: el tancament de quiròfans era un apèndix --perdó per si sembla una metàfora-- del manual de ficar el dit a l'ull de l'altre, ficar dos dits a la gola pròpia per vomitar millor i agitar el dia de la bandereta (de conveniència).

La primera malícia és que el debat va ser a cinc, com a mínim --Esquerra parla perCiU tret d'alguna genialitat deJunqueras-- iAlicia parla per dos, o potser tres. La segona malícia és que el debat va ser plural perquè hi havia tres formes molt treballades de posar-nos histèrics. La tercera és que en aquestes condicions el guanyador va ser el periodista institucionalJosep Cuní, tal com es pretenia, ja que d'entrada la 'rateta' ja va escombrar l'escaleta cap a casa en l'ordre, l'extensió i l'èmfasi (visual i l'altre) dels temes.

Al país dels 700.000aturats i lesexecucions (hipotecàries)de famílies senceres, els col·loquiants --és un dir-- van consumir una eternitat buscant tres peus al gat a la necessitat i la legalitat de decidir si convenia decidir el dret a decidir. Bravo. La d'ahir és una d'aquelles etapes intermèdies del Tour en què a l'equip que ha dissenyat la carrera com ha volgut i va davant li convé que no passi res perquè segueixi passant el que ha de passar, o sigui, que des del primer minut el gran grup rodi al ritme que CiU sigui la independència i la independència sigui Catalunya de manera que Catalunya sigui CiU.

Al cap de cinc minuts el líderArtur Mas ja havia pres la cartera als seus contertulis (la de clients, l'altra ja els l'havia pres abans). El candidat president va aparèixer fatigat, amb aquella "ombra de les quatre de la tarda" d'un mal afaitat que va enfonsar Nixon davantKennedy el 1961 i un somriure plastificat molt més veí de Van Rompuy que deGandhi, però en va tenir prou amb els reflexos de sempre en uns quants cops de manillar cap a la dreta per arribar sobrat a la meta volant.

Cap dels seus mediocres oponents va preguntar pel joc net d'Armstrong, que és del que es parlava en el vivíssim debat deBTV a la mateixa hora, encara que els líders polítics parlin molt d'Armstrong però callin com esfinxs quan estan cara a cara i es dediquin a les bromes. I després diuen que si la desafecció és injusta. De broma se'ls pren la gent i a mi em causen una pena imponent, que diria 'El Piyaio'. D'Armstrong se'n parla a les barres dels bars i els menjadors de les cases, que són els llocs amb vista als quals es fan o s'haurien de fer els debats. ¿És demanar massa que parlessin del tema Armstrong, simplement, per aportar llum sense linxar mediàticament ningú?

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

Tot el que antecedeix sigui dit des de l'agosarada ignorància. Un deu haver perpetrat més de 4.000 debats en sa vida sense que el coneixement, el que es diu coneixement, l'hagi advertit gaire, excepte guanyantmalícia.

http://ironimaravillas.wordpress.com/