l'any en què el poble va parlar

El dictador havia mort el novembre de 1975 i el règim s'enfonsava com un castell de cartes. A Arbeca, el meu poble, a les terres de Lleida i al conjunt de Catalunya tots els que lluitaven per la recuperació democràtica i nacional del nostre país vivíem, frenèticament i acceleradament, uns mesos d'intensa activitat política i social.

Tot era nou i vell al mateix temps. I jo ho vivia en primera persona, en directe, com un protagonista més entre milers de persones compromeses amb la mateixa causa de la llibertat i de la democràcia. Havia començat molt jove. Als 17 anys ja havia estat sancionat per redactar i repartir propaganda subversiva. Als 18 m'havien denegat el certificat de bona conducta que necessitava per treure'm el permís de conduir. I durant el servei militar m'havien recordat la meva fitxa de«rojo y separatista»,amb tot el que això comportava en aquell temps.

Però jo era així. Jove, amb ganes de canviar el món i de lluitar pel sector agrari, que era el meu, i que vivia una profunda crisi i provocava l'emigració cap a la ciutat de milers de pagesos, sobretot joves, a la recerca d'una vida millor. Per això era un membre actiu de les Joventuts Agràries i Rurals Catòliques, dels comitès de pagesos de Lleida i dels grups que van confluir en la fundació, el 1974, de la Unió de Pagesos (UP), organització agrària de la qual era membre del secretariat nacional.

El maig del 1976 em van detenir, juntament amb tres companys de la Unió de Pagesos, per col·locar una pancarta reivindicativa durant la Fira de les Borges Blanques, i demanar millors preus per al sector de l'oli. Vam ser dels primers detinguts i sancionats de la Unió de Pagesos. Uns quants dies més tard, però, ja ens vam manifestar a Lleida de maneratoleradai a la tardor vaig participar activament en el Primer Congrés de la UP, a l'Espluga de Francolí. Vaig participar en l'organització dels actes de la Marxa de la Llibertat per les nostres terres i, a començament del 1977, tenia un protagonisme molt actiu en l'organització de la primera vaga general del sector agrari a Catalunya, la coneguda com a Vaga dels Tractors, que va mobilitzar milers de tractors per les carreteres del país.

L'efervescència política era immensa. La llei de reforma política impulsada per Adolfo Suárez i aprovada en referèndum el desembre del 1976, malgrat el rebuig de les forces de l'oposició, va obrir la possibilitat d'unes eleccions generals i va estrenar el camí cap a la recuperació democràtica. Tots els partits es van preparar per als comicis.

el número dos. Jo en aquells moments estava ocupat en el meu ofici de pagès i en les tasques de consolidació i extensió de la Unió de Pagesos. Fins llavors havia militat al Front Nacional de Catalunya (FNC), que vaig abandonar el 1976 juntament amb altres companys de les comarques de Lleida. Alguns van entrar al PSAN i d'altres, com jo, al PSC-R, organització amb la qual mantenia una estreta relació d'amistat, especialment amb Joaquim Arana, amb qui havia col·laborat el 1971 en una campanya electoral per a procuradors a Corts pel règim familiar, en un intent d'aprofitar una esquerda pseudodemocràtica, cosa que no tots els de l'oposició ni del règim van veure bé.

Potser per la meva joventut i per la vinculació amb el sector agrari, pocs dies abans de tancar les candidatures per a les eleccions generals convocades per al 15 de juny de 1977, Joaquim Arana em va proposar anar de segon en la llista que ell encapçalava, per Lleida, del Pacte Democràtic de Catalunya, una coalició entre CDC, PSC-R i EDC, en què el Reagrupament va participar finalment després d'un intens debat intern, ja que la mort de Josep Pallach, al gener, havia deixat òrfena una organització que llavors mantenia importants diferències tàctiques amb el PSC-Congrés, i nacionals, amb la Federació Catalana del PSOE, partits que havien acordat anar junts a les eleccions mitjançant el Pacte d'Abril.

El PSC-R, per la seva significativa implantació a Lleida i pel lideratge de Joaquim Arana, va aconseguir els dos primers llocs de la llista al Congrés, i CDC, el lideratge de la candidatura al Senat, que va ocupar la coneguda pedagoga Maria Rúbies, elegida senadora el 15 de juny.

La campanya electoral, que en aquells temps durava 21 dies, se'm va fer curta per la seva intensitat. En tres setmanes vaig participar en 70 actes. Vaig visitar totes les comarques de Lleida. Gairebé 200 municipis.

I va arribar el 15 de juny. El recompte de vots va ser esgotador. Va durat tres dies i es van examinar una per una les paperetes impugnades i totes les actes. Recordo el moment que a la Junta electoral li faltava l'acta de Soleràs, un municipi on havia guanyat el PDC. Un company va sortir de la sala i va anar a buscar-la al poble, agafant-la directament del tauler d'anuncis on preceptivament s'havien de penjar. Al final, en l'escrutini definitiu, el PDC va aconseguir dos diputats i jo era el segon d'aquella llista.

Per a un noi de poble, un pagès, que havia fet els 25 anys en plena campanya electoral, l'emoció era indescriptible. La responsabilitat, aclaparadora. No era conscient del que m'esperava. Però ja sigui per atreviment o per inconsciència, havia perdut la por feia temps. Encara ho tenia tot per fer. Em sentia part de la història i, al mateix temps, desitjava poder realitzar els somnis acariciats en els molts anys de lluita en la clandestinitat. Ho devia al país, a la seva gent, i en especial als pagesos i als joves. Volia retornar l'alegria a la gent gran que havia passat 40 anys callant i aguantant. No els podia decebre. En una tertúlia amb vells republicans que es reunia al bar Triomf de Lleida, Antoni Arguès, que tenia una sastreria, havia promès que si sortia elegit diputat em faria un vestit per a la presa de possessió.

Notícies relacionades

Uns comptes a un pas del col·lapse

Clares, Belgrad i l'ermot

Vaig quedar esglaiat a l'entrada de l'hemicicle del Congrés. Passejava entre personalitats que admirava i també que havia criticat durament. Sentia una curiositat immensa. Vaig ser membre de la taula d'edat, com a secretari, per ser un dels dos diputats més joves de tot l'Estat. Em va emocionar compartir aquella taula amb els dos més grans, Rafael Alberti i Dolores Ibárruri,Pasionaria. Fins i tot em vaig atrevir a demanar a Alberti que em dediqués una antologia poètica que vaig comprar a corre-cuita en una llibreria del carrer del Marqués de Cubas.

LA PREMSA VA DESTACAR EL MEU ACCENT català en la lectura de la llista de diputats, cridats a jurar el càrrec, i en les diferents votacions per a l'elecció de la taula definitiva del Congrés. I a partir d'aquell moment va venir la tasca parlamentària, la política en el si del partit. El retorn del president Tarradellas. Els treballs constitucionals i la redacció de l'Estatut. Mai unes eleccions havien estat tan intenses, il·lusionadores i legitimadores d'una democràcia incipient. Moltes vegades he pensat si les esperances dipositades van ser complertes. Però la transició no va ser un fracàs.