Uns comptes a un pas del col·lapse

L'economia espanyola el 1977 també estava a un pas del col·lapse. Moltís-

sim pitjor, si el que volen és tenir una breu dosi d'optimisme, de com estem avui dia. Almenys pel que fa a les xifresmacro. L'Espanya de l'any 77 patia una doble crisi econòmica, estructural i internacional. La segona havia arrencat el 1973 amb la crisi del petroli. Es va passar d'1,63 dòlars el barril el 1972 fins als 14 del 1974. En aquella Espanya encara franquista es va creure que allò seria temporal i no es va prendre cap mesura de reducció del consum, en un país que importava el 66% de la seva energia. Va ser una autèntica sagnia de divises. Quan va arribar el 1977, Espa-

nya perdia 100 milions de dòlars diaris en reserves ja que les nostres exportacions només cobrien llavors el 45% del que s'importava.

Allunyada del Mercat Comú i encara més dels incipients mercats globals, el sector industrial seguia te-

nint formes franquistes: grans dimensions, poca tecnologia i una gran protecció aranzelària. Sense gaire més a oferir més enllà del sol i la platja, el deute exterior era d'uns 14.000 milions de dòlars, que significava el triple de totes les reserves d'or i divises del Banc d'Espanya. Molt pitjor que avui encara que, això sí, sense patir l'estrès de la prima de risc, que es va inventar més tard.

La dada que va cridar més l'atenció va ser la de la inflació. Durant aquell 1977, Espanya va estar a un pas d'una hiperinflació de llibre. Va començar l'any amb un 20%, per arribar a l'estiu amb un esgarrifós 44%. Alguns parlaven d'un 80% d'inflació per al 1978, cosa que hauria fet pràcticament impossible una transició amb un mínim d'estabilitat. Els Pactes de la Moncloa, subscrits

aquell any, van provocar, entre altres virtuts immediates, la reconducció d'aquesta xifra fins a un 16% gràcies a un control estricte de la quantitat de moneda. Perquè comparin, les xifres d'inflació d'aquell mateix any per a Alemanya eren només d'un 6%. Avui vivim en l'entorn del 2%.

620.800 aturats

Totes aquelles xifresmacroes van transmetre dramàticament en forma d'un atur exponencial. El 1973, abans de la crisi del petroli, la

desocupació era d'un 2,3%. El 1985, del 22%. En el moment just de les eleccions, Espanya tenia 620.800 aturats, 100.000 més que l'any anterior. D'aquella massa sorpresa i espantada, només 300.000 rebien algun tipus de subsidi.

¿I com es podia viure en un país així? Doncs amb una gran conflictivitat laboral però molta esperança en les institucions democràtiques, cosa que avui, òbviament, ens falta. La societat de consum no hi havia calat del tot. Per això, les despeses que avui encara ens semblen imprescindibles ni tan sols es tenien al cap. No hi havia tampoc aquestes diferències brutals entre salaris. Per exemple, un directiu de banca cobrava al voltant de les 92.000 pessetes mentre que un peó arribava a les 21.000. Res a veure amb les indemnitzacions que s'arramben avui. És clar que la banca no estava per crear bombolles, lluitava per la seva supervivència en una crisi financera que es va allargar fins al 1985. Per això, el 1977, es va crear el Fons de Garanties de Dipòsits que aleshores t'assegurava fins a 500.000 pessetes, que no era poca cosa.

Les famílies estaven molt menys endeutades. Aproximadament un 20% de la població vivia en lloguers de renda antiga.

Els pisos en bona zona es podien comprar per 2,5 milions de pessetes, i per això el nostre peó necessitava entre 9 i 12 anys de salari per tenir la seva vivenda. Una mica menys que les hipoteques a 50 anys que hem arribat a patir avui.

Un diari costava 15 pessetes, i ara, 182. El pa, entre 9 i 17 pessetes, mentre que avui ronda les 83 pessetes. La roba, plena de colzeres i pedaços, ocupava unes 1.700 pessetes a cada casa. El luxe de l'època eren els pantalons texans, que sortien a 3.600 pessetes la unitat.

Avui tenim més metges per habitant, estem fermament assentats en l'economia global i el benestar (encara) és comparable al dels països de l'entorn. Així que la tremenda situació de l'any 1977, sense ser en absolut la mateixa, sí que pot donar la mesura de la capacitat de resistència i de recuperació d'una economia. Sempre que es facin les coses ben fetes, és clar. H

Notícies relacionades

Clares, Belgrad i l'ermot

El país que va plorar amb Marco

2012 Artur Mas capitaneja la Generalitat en una de les legislatures més agitades de la història de la democràcia. La batalla pel pacte fiscal i les retallades en matèria d'educació i sanitat compliquen la seva gestió.

1977Josep Tarradellas i els seus 12 consellers de la Generalitat provisional formen un Govern de concentració amb l'encàrrec de redactar l'Estatut d'Autonomia, aprovat per referèndum el 1979.