Clares, Belgrad i l'ermot

Un ermot. Això era l'esport espanyol el 1977. Molt llunyans quedaven els opípars banquets de trofeus d'avui dia que serveixen tants asos contemporanis: Rafael Nadal, Fernando Alonso, Pau Gasol, Jorge Lorenzo, Andrés Iniesta... Era època de penúria i frustracions, anys de generació espontània. Apareixia pel seu compte, molt de tant en tant, un Manolo Santana, un Ángel Nieto, un Luis Ocaña, i poca cosa cosa més. El Barça vivia una etapa tenebrosa, sense títols, amb Rinus Michels d'entrenador i Johan Cruyff de jugador en fase d'anar-se acomodant al servei de banda. El davanter centre era Manolo Clares. Temps durs.

Amb tot, el 1977 va ser notari d'una de les heroïcitats més recordades d'aquell escanyolit futbol espanyol. La selecció es va classificar per a Argentina-78 despés d'un erm de 12 anys sense anar a un Mundial. Va ser a Belgrad, on l'Espanya de Kubala va guanyar un partit molt aspre gràcies a un gol de Rubén Cano. Després va arribar la imatge per a la història del difunt Juanito quan va rebre un cop d'ampolla al cap. Mentre es retirava, substituït, se li va acudir furgar en el mal perdre del públic iugoslau amb el polze cap avall.

La primera Copa del Rei

Es va jugar aquell 77 la primera Copa del Rei (fins llavors era delgeneralísimo), i la final va estar a l'altura. El Betis va ser campió després d'un gran duel davant l'Athletic de Bilbao

(2-2), resolt a la tanda de penals. Iríbar, el mite basc, va fallar el llançament decisiu i va convertir en heroi Esnaola, l'altre porter. L'Espanyol (amb enya) es va classificar per a la UEFA i Pelé va disputar l'últim partit oficial amb gairebé 37 anys, a les files d'aquella galàxia novaiorquesa tan estranya que es deia Cosmos.

Notícies relacionades

l'any en què el poble va parlar

L'ABC del 77

El més escandalós de l'any futbolístic va passar al Camp Nou. La frase«Manolo, marca ja» ressonarà fins a l'eternitat a les parets de l'estadi i en el record de l'afició. Era un diumenge de febrer i a l'estadi hi venia el Màlaga. Boquerón Esteban, després blaugrana, va marcar un gol amb la mà. Clarament. Només l'àrbitre, Melero Guaza, estava a les fosques, i va concedir el gol. Cruyff va protestar i alguna cosa més fins que va veure la targeta vermella. Després va declarar a la Federació que no es va recordar de la mare de l'àrbitre, sinó que va dir allò de «Manolo, marca ja» com si l'expressió vingués a tomb en aquell context. Per descomptat, no va colar i li van caure tres partits de sanció, en què el Barça només va sumar un punt i va quedar a remolc de l'Atlètic de Madrid, que acabaria sent campió. Tot va ser molt propi d'aquell Barça pusil·lànime i gemegaire, còmode en l'excusa i arronsat en els partits fora del Camp Nou, que quasi sempre perdia per 1-0.

El Barça era tristoi a imatge i semblança de l'esport espanyol. Els seus escassos dies de glòria sonen estranys avui. Un el va proporcionar Alfredo Evangelista, boxejador hispanouruguaià que va llitar pel ceptre mundial amb Muhammad Alí i li va aguantar els 15 assalts. Ángel Nieto va obtenir el seu vuitè títol en 50cc i Carmen Valero va ser campiona del món de camp a través. Eren els herois disponibles.El país sortia del túnel encara cobert de sutge. Ja despuntava un noi que aviat seria el millor en el seu esport: Severiano Ballesteros. Però aquell 1977 el va enxampar a la mili.