Eguiguren, el negociador que es va socarrar

Sempre va dir que quan s'acabés el terrorisme viuria fora d'Euskadi. Fugint de la pluja, que l'entristeix, i buscant el sol, que li torna el bon humor i el somriure.Jesús Eguiguren, president dels socialistes bascos, ha protagonitzat la setmana en quèETAha posat punt final a 43 anys de terror amb 829 morts als cementiris. I va ser protagonista a les pàgines d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, en una entrevista publicada dimarts en què Eguiguren criticava ellehendakari Patxi López per haver perdut l'oportunitat de capitanejar la pau que va arribar dijous en forma de comunicat gravat en vídeo per tres encaputxats.

Nascut fa 57 anys a Aizarna, Guipúscoa, al "cor de l'huracà d'Euskadi", com li agrada dir a ell, Eguiguren va ser el representant del Govern en l'última negociació amb ETA. En aquells dies, va compartir mongetes i nous amb Arnaldo Otegi; taula, estovalles i confidències amb Josu Ternera, i Armanyac amb Francisco Javier López Peña, Thierry. Però aquell procés de pau es va frustrar el 30 de desembre del 2006 amb una bomba que va fer volar pels aires l'aparcament de la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, que va acabar amb la vida de dos equatorians. Aquell dia, ETA va perdre la legitimitat que fins en aquell moment li havia brindat l'esquerraabertzale.

Eguiguren va percebre el canvi. I va saber veure millor que ningú que aquell dia ETA havia firmat la seva pròpia sentència de mort. Que trigaria més, que trigaria menys, però que serien els seus els que li dirien «prou» i «destorben». Des d'aquell moment, Eguiguren va intentar convèncer els seus companys de partit, els dirigents del PSOE a Madrid i els del PSE a Euskadi, que ETA perdria el pols que, per primera vegada, s'atrevia a desafiar-la l'esquerraabertzale, liderada per un Arnaldo Otegi empresonat tres dies després que la banda trenqués l'alto al foc, per participar en un homenatge a l'etarra Argala. Però ningú el va creure. No només el van menystenir i van intentar silenciar, sinó que va haver d'aguantar que el qualifiquessin moltes vegades de proetarra i de traïdor, mentre ell al País Basc seguia, 30 anys després, sense poder fer un pas sense escortes. Els més recargolats el van acusar d'estar boig. Eguiguren es va anar pansint i entristint. Ho va passar malament, molt malament.

Precisament aquest dijous va fer un any que va gravar una entrevista amb Jordi Évole per al programaSalvadosen què va vaticinar just el que ha passat ara. Que ETA deixaria de matar. I no per convenciment dels terroristes, sinó per la incapacitat de seguir amb la lluita armada davant el seu estrangulament gràcies a l'eficàcia policial i judicial, i perquè a Batasuna li havia deixat d'interessar la banda per a la seva exitosa carrera política. Tot això l'hi va explicar alfolloneroamb la tranquil·litat que el caracteritza, i li van ploure noves crítiques, algunes de salvatges. Novament les acusacions de ser un traïdor i un proetarra. I tot perquè va tenir bones paraules per a Otegi. Per cert, Eguiguren encara no s'havia vist aSalvadosfins aquest dijous, quan La Sexta va tornar a emetre la sucosa entrevista. Es va quedar estupefacte al veure's. "No m'estranya que pensessin que estava boig. Quins primers plans mirant al cel. ¿I que gras que estava, oi?", va deixar anar. I és cert que s'ha aprimat des d'aleshores, i que aquells primers plans amb els ulls mig en blanc eren desconcertants. Però és que Eguiguren pensa en eusquera i tradueix al castellà. Per això s'encalla, es fa el silenci i arrenca. I també perquè li agrada pensar molt el que diu.

Dimarts, a les pàgines de Política d'aquest diari, Eguiguren va tornar a explicar el que pensava. Amb honestedat i sinceritat. I és veritat que va enxampar el seu partit per sorpresa. Perquè no va preguntar ni va comunicar a ningú que diria, una vegada més, el que sentia. I que no era una altra cosa que una impotència terrible de saber que ETA estava a punt d'anunciar la pau i que això enxampava ellehendakari als Estats Units, a l'altre costat de l'oceà, massa lluny de casa. I d'impotència també al veure com s'ha permès que l'esquerraabertzale capitalitzi l'arribada de la pau. Menystenint les víctimes i menyspreant la tasca d'uns policies, guàrdies civils i serveis d'intel·ligència que només en els últims vuit anys han protagonitzat 400 detencions.

A Eguiguren l'adéu a les armes d'ETA el va pescar al cotxe, amb els seus dos escortes, entrant a Bilbao després de dinar a la muntanya amb tres amics i una veterana periodista de Madrid a qui aprecia, admira i respecta des que van compartir mongetes en un preciós mas. A les set en punt, quan Radio Euskadi anunciava les paraules desitjades -"ETA anuncia que abandona l'activitat armada"-, Eguiguren va saltar del cotxe i va tenir la necessitat de telefonar als seus dos fills grans. Un ésertzaintza i l'altra viu fora d'Espanya. No era la primera vegada que tots dos li deien com estan d'orgullosos del seu pare.

Eguiguren se sentia estrany. Va parlar per telèfon amb la seva estimada dona, Rafaela Romero, amb Patxi López, amb Alfredo Pérez Rubalcaba, amb Jordi Évole, amb un periodista basc de televisió a qui aprecia moltíssim, amb José Luis Rodríguez Zapatero, amb Pello Rubio, el propietari del mas de Txillarre on va començar a reunir-se amb Arnaldo Otegi el 2002, i amb pocs més perquè se sentia emocionalment esgotat i tenia molt poques ganes de parlar. No podia plorar. Tampoc riure. I li costava molt sentir-se feliç. Dijous, més que mai, a Eguiguren el va turmentar l'absència dels amics que ETA li ha pres d'un tret a la nuca. Aquells i els molts altres que no coneixia però la mort dels quals va sentir amb tot el dolor. "I tot per aquest paper. Tots aquests anys de morts, de terror, per a això. Per a res...", va dir tornant a escoltar el vídeo del comunicat del final d'ETA. I va reconèixer sentir un odi que feia molt de temps que tenia guardat i que, sense saber-ho, esperava per sortir en el moment precís. I va ser dijous.

"Això s'ha acabat, viu en pau"

Dilluns, abans de volar cap a Madrid per entregar a un editor el llibre que acaba d'escriure inspirat en el poeta basc Guillermo Indalecio Bizcarrondo, un joveníssim guàrdia civil de l'aeroport de Sant Sebastià el va reconèixer, se li va acostar i li va preguntar: "¿S'acabarà aviat tot això?". I Eguiguren el va agafar del braç, li va somriure i li va dir: "Pots estar molt tranquil. Això s'ha acabat. De veritat. S'ha acabat. Viu en pau". I el guàrdia civil li va donar les gràcies.

Notícies relacionades

Cau la fiscal del cas del nòvio d’Ayuso

ERC reivindica el lideratge davant la «decadència» de Junts i PSC

El novembre de l'any passat, els que no la coneixien, es van assabentar de qui era la dona que comparteix la vida amb Eguiguren: l'expresidenta de les Juntes Generals de Guipúscoa, Rafaela Romero. Una dona a qui la política li bull a la sang i mare d'una filla amb Eguiguren que, segons el polític, "és més llista que la fam". En aquellsdies, el dirigent socialista basc havia declarat com a testimoni de la defensa en un dels judicis contra Otegi a l'Audiència Nacional quan Romero, a l'acabar la sessió, va agafar la seva bossa i el seu abric, es va acostar decidida a la presidenta de les víctimes del terrorisme, Ángeles Pedraza, i li va dir a cau d'orella: "El dia que ens matin, no ploreu".

Ahir, li va tocar a Rafaela Romero homenatjar el seu marit i en el seu compte de Facebook va escriure: "No puc oblidar que ho ha intentat, que ha treballat, que ha renunciat, que ha patit i que sempre ens tindrà. A mi i als seus fills. Estem orgullosos de tu, Jesús. Amb tot l'amor et dediquemDale vida a tus sueños.Beti bezala(com sempre), de Benedetti. Gràcies, valent nostre". Perquè a Eguiguren se li poden retreure les coses que un cregui, només faltaria, però no la de no haver-se deixat la pell i molts trossos de la seva ànima en la lluita per la llibertat de la terra que tant estima, Euskadi.