Ritus d'aparellament

Una de les lliçons profitoses que ens va brindar la recordada sèrie de la BBCSí, ministre-potser l'aportació més rellevant del thatcherisme a la cultura política de les últimes dècades- és que el llenguatge de l'Administració pública es regeix per un codi particular que s'ha de saber desxifrar. I ens va donar algunes pistes de com fer-ho. Per exemple, quan un polític en exercici afirma que s'ha d'anar amb «molt de compte» a l'hora d'abordar un problema, en veritat està suggerint que no pensa fer absolutament res sobre el tema. O quan un alt funcionari apunta que una mesura governamental és «valenta», el que vol dir és: «Ens farà perdre les eleccions». De la mateixa manera, també les declaracions que els candidats fan en campanya sobre la seva disposició a arribar a acords amb un partit o altre després dels comicis han de ser descodificades convenientment. Així, la frase «no pactarem sota cap concepte» s'ha de traduir com «abans temptejarem altres opcions»; «ara no es donen les condicions per a un pacte» significa «ens haurem d'inventar alguna cosa per justificar-lo», i «tindrem un esperit constructiu» és una manera de dir «firmo ara».

Al polític, el desig de governar se li suposa. No només -que també- pels fantàstics al·licients que l'exercici de gestionar la cosa pública sol comportar (sou digne, despatx amb secretari/ària que atén les trucades, cotxe oficial, entrades vip per a tota mena d'espectacles…), sinó, de manera especial, per una pura qüestió ontològica: la política, desproveïda de poder, és poc més que paraules. I, encara que la llarga etapa de Jordi Pujol al capdavant del Govern podia haver fet pensar el contrari, ningú entrega a aquest ofici els millors anys de la seva vida amb l'única meta de passar el temps discursejant des de l'oposició.

L'HORA DE LA REFILADISSA / El que els candidats volen és trepitjar moqueta. Si aconsegueixen fer-ho sense dependre d'altres -i en aquestes eleccions només Artur Mas sembla en condicions de fer-ho-, encara millor. Si no es dóna el cas, els uns i els altres, en funció de la representació que obtinguin, acotaran el terreny del que és acceptable i hi buscaran un soci que els ajudi a aconseguir el seu objectiu. Tindrà lloc llavors el que el dirigent penabista Xabier Arzalluz va descriure en una memorable intervenció com a «ritus d'aparellament». El símil va sorgir en el transcurs d'una roda de premsa celebrada en els dies en què els partits bascos tractaven de forjar aliances després de les eleccions autonòmiques de l'octubre del 1998. «Sembla que no volen -va dir Arzalluz-. Treuen pit, inflen el ganyot, mouen les ales, promouen refiladisses…, però són ritus d'aparellament. I, amb alguna excepció, tothom es vol aparellar».

¿Es volen aparellar tots els participants en la carrera del 28-N? Probablement, no. És clar, per exemple, que Mas desitja arribar cèlibe a la presidència de la Generalitat, i així ho ha fet saber en públic una vegada i una altra. En privat, els convergents dibuixen tres possibles escenaris postelectorals. Un (altament improbable si jutgem per les enquestes) és que el tripartit sumi; en aquest cas, apunten els nacionalistes, hi haurà un tercer triumvirat, per més que ara els líders respectius diguin que ni parlar-ne, que no es donarà el cas. Dos, que CiU obtingui més de 60 diputats; a partir d'aquesta xifra, assenyalen, és factible governar en solitari, buscant suports ocasionals a dreta i esquerra (d'això al Congrés dels Diputats se'n diu «geometria variable», encara que la cosa té més a veure amb l'aritmètica i fins i tot amb les matemàtiques de conjunts). I tres, que Mas s'hagi de conformar amb una majoria de menys de 60 escons; en aquesta hipòtesi, admeten, serà peremptori buscar un aliat estable.

¿'SOCIOVERGÈNCIA'? / Excepte que hi hagi sorpreses no contemplades ara com ara per la demoscòpia, també són tres els pretendents eventuals. Si arriba el cas, Mas els convocarà per rigorós ordre de representació parlamentària per sondejar les seves intencions i esbrinar el seu índex de compatibilitat. El PSC serà, per tant, el primer a rebre la trucada. Supermontilla i els seus, s'ha de dir, no estan gaire per la cosa. Saben que si els resultats del 28-M converteixen en atzarosa la tasca de governar, creixeran les pressions per a una aliançasociovergentque propiciï una majoria àmplia i centrada; però, amb les transcendentals eleccions municipals del maig a punt de caure, els socialistes catalans difícilment faran ara un pas tan aventurat. «Aquesta és una solució per a un moment d'emergència nacional -va declarar ahir José Montilla-. Avui no té cap sentit».

ERC i el PP, al contrari, sí que semblen estar movent les ales i inflant el ganyot. Joan Puigcercós ha mostrat en els últims dies molt d'afany a assegurar que, davant la «situació complicada» que travessa el país, està disposat a mantenir «una actitud constructiva» després dels comicis, i dimarts passat fins i tot va jugar amb la possibilitat de deixar aparcada l'exigència d'un referèndum sobre l'autodeterminació com a condició per recolzar la investidura de Mas (encara que ahir va rectificar i va dir que això de la consulta segueix sent inexcusable). Alicia Sánchez-Camacho, per la seva part, ja ha deixat clar que aquesta vegada, a diferència del que va passar en els últims anys de mandat de Pujol, CiU no tindrà el regal del seu suport parlamentari si no convida abans el PP a la festa del Govern.

PROPAGANDA DE DOS ROMBES / I així, mentre alguns candidats preparen el festeig, altres han decidit renunciar als prolegòmens i entrar directament a matar. Les joventuts del PSC van ser les primeres a arribar al clímax; ho van fer amb un espot protagonitzat per una noia en què es compara l'exercici del sufragi amb un orgasme. Diversos dirigents del PP, el democristià Josep Antoni Duran Lleida i fins i tot la ministra Leire Pajín van carregar ahir contra la iniciativa publicitària per considerar que denigra la dona. Que ja és considerar.

Notícies relacionades

Parlament i Govern refusen vetar el vel a l’escola com planteja Junts

L’UCO troba àudios en els dispositius requisats a la casa de Koldo

Però no ho havíem vist tot. Encara faltava l'audaç cop d'efecte de Montserrat Nebrera, una dona que va ser número dos del PPC per Barcelona en les anteriors eleccions autonòmiques; la seva candidatura a presidir el partit va ser recolzada pel 43% de la militància; ara concorre als comicis al capdavant d'un exigu grupuscle anomenat Alternativa de Govern (hi ha gent amb una moral indestructible). Decidida a ocupar als mitjans l'espai que la insignificança del seu partit li nega, Nebrera ha perpetrat un vídeo promocional en què, sobre un fons musical de pel·lícula de pornovintage, se senten uns panteixos inequívocs mentre la càmera mostra els efectes col·laterals de la bacanal, abans de donar pas a un pla mitjà de la candidata, que, coberta amb una succinta tovallola, ens diu que... ¡en política no tot s'hi val! Decididament, la paròdia ha pres per assalt la realitat.

La imatge de Nebrera abillada amb la tovallola té, això sí, la virtut de recordar-nos que a l'antiga Roma els aspirants a ocupar una magistratura es distingien de la resta dels ciutadans per portar una toga de color blanc brillant (latoga candida, d'aquí prové la paraulacandidat). Amb la deriva grotesca que està prenent això de les conteses electorals, potser no trigarem a veure restituïda aquella bonica tradició i els partits es barallaran per celebrar el tancament de les seves campanyes amb una festa toga al Palau Sant Jordi. Ai, déus.