Canviar no és tornar al passat

La manifestació del 10 de juliol pels carrers de Barcelona expressava sentiments i neguits molt variats. De fet, han estat avaluats de manera diferent per les formacions i persones que hi van participar. A mi em va semblar una mena de consagració de l'independentisme multitudinari. Hi faltava, encara, la representació de molts grups socials del país, però no hi havia només el nucli militant. D'ençà del 10 de juliol, el sobiranisme és una clau central evident -de significativa ja n'era abans- de la política catalana.

En dues dècades, l'horitzó de la independència de Catalunya ha passat de la marginalitat i l'actitud testimonial a una presència pública molt rellevant. Però no és casualitat. Ni la manifestació, ni les consultes, ni les conversions de velles icones autonomistes, ni els desplaçaments de posició d'intel·lectuals federalistes. Res d'això no és casualitat. Té a veure, sobretot, amb la reactivació i renovació d'Esquerra Republicana, a finals dels noranta, cap a l'establiment d'un independentisme d'esquerres democràtic, obert, inclusiu i desacomplexat. I amb l'aposta posterior de la mateixa ERC per uns governs d'esquerres compromesos socialment i nacionalment.

¿Quins han estat els arguments del cicle encetat el 2003? Alternança política després de 23 anys, prioritat a les polítiques socials i d'acollida, eixamplament de les bases socials del catalanisme, prioritat a l'articulació del país al voltant de les infraestructures i l'equilibri territorial en l'assignació dels recursos -escoltin el testimoni de les autoritats locals-. I haver posat en el punt de mira l'objectiu d'un país més soldat i cohesionat nacionalment. Però, al mateix temps, indignat pels desaires i obstacles apareguts durant la tramitació i el desplegament estatutaris, la negociació de transferències i traspassos, o un tractament fiscal injust.

La sensació de final d'etapa i canvi de cicle no depèn tant de l'erosió de la marcatripartitcom de la consciència que el miratge d'un estat espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüe ja s'ha esvaït. Per això les properes eleccions apareixen, per a una part important de l'electorat, com un plebiscit. Entre els partidaris i els contraris a la convocatòria d'un referèndum sobre l'articulació política futura del país. Entre els defensors de la radicalitat democràtica i d'assumir els riscos de preguntar a la gent, al poble sobirà; i els inclinats a una prudent dilació de la qüestió a l'espera d'hipotètiques maduracions. ¿Qui vol referèndum, doncs, i qui no?

El canvi, a Catalunya, ja és en marxa des de fa temps, és profund i travessa l'estructura social. Es tracta d'una transformació de gran abast pel desplaçament d'unes velles hegemonies seculars. Els sectors dirigents tradicionals han perdut la capacitat d'orientar i condicionar el projecte de país. I el buit deixat no ha estat encara ocupat per ningú. Això explica els dubtes i vacil·lacions de nous emprenedors, professionals, quadres o dinàmics nuclis treballadors, i de les seves expressions polítiques. Aquesta és la primera línia del relat: el desplaçament d'hegemonia a Catalunya d'un bloc històric per un altre. Pel primer, Catalunya ha estat sempre un espai subaltern, subsidiari, dependent. Pel segon, el nou, hi ha l'oportunitat de concebre Catalunya com a subjecte i espai històric i polític primordial, madur i complet. Amb dret, doncs, a decidir. Decidir el seu futur, el seu model social i econòmic, els seus vincles amb els altres subjectes i espais, la naturalesa del seu estat particular. Decidir el blindatge jurídic i institucional més adequat per a la defensa dels propis valors, del marc de d'igualtat, justícia i llibertats

triat.

QUAN ERC parla de país en construcció, de constituir una nova mena de nació global, adaptada a la globalització, de la diversitat i convivència de diferents sistemes de valors, parla d'això. De definir democràticament un projecte col·lectiu a partir de les condicions que l'època imposa i dels desitjos i neguits de la majoria. Ben lluny d'aquells per qui el canvi és tot just tornar a ocupar la cabina de comandament. Per anar no importa cap a on perquè el que compta és que ells tenen vocació de pilot. De fet, no proposen un canvi sinó un retorn. El retorn a una mena d'ordre natural de les coses que estableix la seva superior idoneïtat per administrar elseupaís. Per això han proferit permanents proclames des de l'oposició vaticinant l'apocalipsi i denunciant com de malament anava tot... perquè el govern d'esquerres, deien, no sabia volar.

Les eleccions són un moment excepcional de teixir complicitats i responsabilitats. A hores d'ara ja sabem quina és l'opció política favorita del gran partit espanyolista de dretes (PP) i del corresponent de centreesquerra (PSOE). Sabem qui volen que governi a Catalunya i qui no, i qui prefereixen de soci a Madrid. Uns i altres coincideixen. Es fa difícil entendre, llavors, que la Catalunya engrescada però indignada del 10-J pugui acabar renunciant a l'engrescament i donant el vot i la raó política a aquella Espanya que és a l'origen de la seva indig-

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

L’oportunitat

nació. Conseller de Cultura i Mitjans de

Comunicació de la Generalitat.