El teletreball és només la punta de l'iceberg

L’atac dels Estats Units i Israel sobre l’Iran esta tenint conseqüències molt dures a l'Orient Mitjà i ens està sortint molt car als europeus. Segons la Comissió Europea, vint-i-dos mil milions d’euros. Aquesta és la xifra extra que ja hem pagat els països de la Unió Europea per importar combustible, per culpa del bloqueig de l’estret d'Ormuz. 

La situació és crítica, i Brussel·les treballa a contrarellotge per aplicar mesures d’estalvi energètiques. Entre aquestes mesures, demanarà a les empreses que promoguin un dia a la setmana de teletreball. No pas per facilitar la conciliació laboral.

Aquest cop es tracta de gastar menys benzina i electricitat. Però el motiu no és el més rellevant. La proposta de la Comissió obre la porta a una pregunta crucial: Què entenem, avui, per treballar? Depèn molt de la professió i del sector, és clar, però la realitat és que, en molts sentits, continuem ancorats en un sistema de controlar la feina en hores, nascut a la Revolució Industrial, amb el perill que pesi més escalfar la cadira que el valor real d’allò que s’aporta, o que ser vistos tingui més importància que fer la feina ben feta.

L'obsessió per la presencialitat continua sent la norma en moltes empreses. I això, en alguns sectors, és un llast absolut per a l'economia i per al talent, i també per a l’energia, com ens recorda Europa. Hem d’entendre que, allà on és possible, el teletreball ha arribat per quedar-se.

Però... Atenció! No és una solució màgica que es pugui aplicar a tort i a dret. Per exemple, perquè les grans idees rarament neixen en solitari. La pandèmia ens va ensenyar que una videotrucada no podrà substituir mai una conversa cara a cara. I, a més, molt sovint el teletreball és senzillament inviable: s’imaginen un cirurgià operant des del menjador de casa seva?

Notícies relacionades

Una llum al camí

Si no s’ha fet malbé, no ho arreglis

Hem dit que mesurar la feina per hores pot ser arcaic, i en moltes feines, és així, però no oblidem que l'horari fix i l'oficina física són, alhora, una garantia per al treballador. Una mena de frontera exacta que marca on s'acaba l’obligació i on comença la vida privada. Diluir l'oficina sovint vol dir diluir també aquesta barrera, caure en el parany de la disponibilitat absoluta. De les jornades de vint-i-quatre hores, siguis on siguis.

Que Brussel·les proposi un dia de teletreball a la setmana és bo, però és només la punta de l’iceberg. El veritable repte és assolir la maduresa laboral com a país, millorar la productivitat sense perdre drets. És una llàstima que hàgim d’esperar que hi hagi una crisi energètica per plantejar-nos converses cabdals. Però el debat ja és aquí, i no va només d’estalviar benzina: va d’aprendre, entre tots, a treballar millor.