Des de dins de l''Alakrana'

Tot i estar segrestat durant 47 dies pels pirates somalis, l’Alakrana presentava ahir, un dia després d’arribar a Victoria, a les illes Seychelles, un aspecte sorprenentment net. EL PERIÓDICO va aconseguir entrar al tonyinaire i allà, al matí, un grup dels que han pres el relleu dels 36 tripulants segrestats, armat amb mangueres i pistoles a pressió, rentava amb aigua dolça la coberta. Uns altres acabaven d’ordenar els queviures i el material de pesca amb què dimarts que ve tornaran a pescar davant de la cada vegada més perillosa costa somali. Un mariner va assenyalar el pont alt i la coberta principal del vaixell i va dir: «Allà els pirates tenien els llocs de control». Des d’aquest punt vigilaven amb les seves metralladores AK-47.

Una mica més enllà, a la proa, en el moment de màxima tensió del segrest, després que els infants de marina de la fragata Canarias capturessin els dos somalis que ara són a Espanya, els corsaris hi van treure tots els tripulants de l’Alakrana, en un dels pocs moments del segrest en què van sortir a l’aire lliure, els van dir que s’estiressin a terra i van començar a disparar a l’aire just per sobre dels seus cossos. «Després va ser quan van agafar els tres blancs», explicaven ahir Richard Seshie, de 41 anys, i Dewovo Mensah, de 32, dos dels quatre mariners de Ghana que van ser segrestats. Es referien als tres espanyols que presumptament van ser portats a terra somali per pressionar el Govern espanyol, fet que no s’ha confirmat. De fet, sembla que això no va passar mai. «Llavors a la resta de la tripulació ens van portar a la sala de màquines perquè no veiéssim què passava amb ells, si es quedaven o si se n‘anaven –va continuar explicant Mensah en un castellà lent però pre-

cís–. Va ser amb diferència el moment més dur: els pirates ens van dir que truquéssim a les nostres famílies per acomiadar-nos, perquè tots

moriríem».

Ahir res feia entreveure el tipus d’escenes que s’havien viscut al vaixell tan sols uns quants dies abans. Eren les dues del migdia hora local (onze del matí a Espanya) i bona part de la nova tripulació menjava o descansava als seus camarots. El sol queia en vertical i sobre la coberta de l’Alakrana només hi havia unes vuit persones: alguns netejaven, d’altres lligaven caps, n’hi havia algun que estava recolzat a les banderetes, i un altre, un dels segrestats d’origen africà, acabava de tornar al vaixell. Una escaleta comunicava el tonyinaire amb la fragata espanyola Canarias, que l’ha escortat des que va ser alliberat, el 17 de novembre passat, fins que va arribar a Victoria

divendres.

«Jo estic bé, però encara segueixo tenint un mal de cap molt fort a causa de tota la tensió», havia dit poc abans el ghanès Mensah, mentre degustava amb lentitud una cervesa davant del port de Victoria. En efecte, ell, que la nit anterior fins i tot va fer un tomb pels bars de la capital de Seychelles, semblava sencer, però n’hi ha d’altres que, segons diversos militars de la fragata Canarias, «estan traumatitzats». Els mateixos soldats es van plantejar si la manera que va triar el Govern per resoldre el conflicte va ser la millor. «El segrest es podria haver resolt molt abans –diuen aquestes fonts–,

però no mitjançant un pagament milionari, sinó a través d’una intervenció militar. Però Espanya no vol assumir víctimes».

Drama a l’‘Ariana’

El moment més dur del captiveri, sense cap mena de dubte, va ser quan l’Alakrana, conduït pels pirates, es va dirigir cap a l’Ariana, un vaixell de càrrega de tripulació ucraïnesa que fa set mesos que està segrestat. Els mariners del tonyinaire van veure allà uns segrestats desnodrits, la filla del capità, de 14 anys, i la seva dona, que havia donat a llum durant el captiveri. Els pescadors de l’Alakrana van voler emportar-se les dues dones i el nadó, però els pirates van dir que de cap manera. Llavors la mare va demanar que, per favor, s’emportessin només el nadó. Els bucaners s’hi van tornar a

negar.

«Jo sabia el que podia passar davant de Somàlia, però no és el mateix veure-ho amb els teus propis ulls –va explicar el mariner Seshie, que té un sou mínim de 150 euros al mes, que sempre augmenta en funció del volum de pesca que s’aconsegueix, segons diu–. Només ens deixaven dutxar-nos una vegada cada cinc dies. Quan et rentaves, t’apuntaven amb una arma. Quan menjaves, t’apuntaven amb una arma». No obstant, pensa tornar a embarcar-se en aquestes aigües. «No tinc cap altre feina», va assenyalar. Avui, tant ell com Mensah volaran a Ghana, passaran uns mesos amb les seves famílies i després tornaran a pescar en aquesta

zona.

Notícies relacionades

Parlament i Govern refusen vetar el vel a l’escola com planteja Junts

L’UCO troba àudios en els dispositius requisats a la casa de Koldo

Al final, quan els dos mariners ghanesos ja havien relatat la seva història, mentre bevien una segona cervesa amb altres compatriotes que també acaben de tornar a port, Mensah va preguntar: «Els dos somalis que van ser capturats, ¿són vius o morts?». Són vius, a l’espera de judici, ¿per què? «Els pirates –contesta– ens havien dit que els havien matat a

Espanya».