A cavall de dues terres

A casa seva, establerta oficialment en territori aragonès, parlen la genuïna llengua de la comunitat autònoma veïna, encara que, sota el fort sol del migdia, també fan la migdiada pròpia de la Meseta i del sud d’Espanya. Viuen a cavall entre dues terres i, fins i tot, entre dues cultures, i eviten constantment la voluntat divisòria de les fronteres.

Els habitants de la Franja viuen amb tota normalitat la seva singularitat lingüística. Tan bon punt s’entra al municipi de Fraga (Baix Cinca), a uns 20 minuts de Lleida, la dicotomia entre el català i el castellà es pot veure reflectida en els rètols de les carreteres, o també en els comerços. Tot i això, als carrers, a les rotllanes que fan la quitxalla i la gent gran o a la cua del supermercat s’hi sent parlar català.

Això sí, un català molt peculiar, fruit d’una situació geogràfica que afavoreix la barreja. La tendència lingüística dels habitants de la Franja canvia quan es dirigeixen a una persona desconeguda. És llavors quan es passen al castellà, l’única llengua oficial d’Aragó. Els mateixos veïns de la Franja tenen la percepció que el català que ells parlen és una llengua pròpia de l’àmbit privat que només fan servir amb els parents, els coneguts i els amics i que es conserva perquè es transmet de generació en generació.

Un idioma poc valorat

«Si hem d’escollir, parlem castellà, perquè el fragatí és un català mal parlat», assegura Patricia Santamaria, una noia de Fraga de 17 anys. Les seves amigues fan que sí amb el cap malgrat que algunes d’elles han estudiat en col·legis de Lleida. I és que la majoria dels habitants de les comarques del Baix Cinca i de la Llitera es visiten a l’hospital de Lleida, porten els seus fills a escoles catalanes o es llicencien a la universitat lleidatana. Fins i tot molts són, com explica un veí d’Alcampell, «catalans de naixement i aragonesos d’adopció», perquè van néixer en hospitals de la comunitat autònoma veïna malgrat haver viscut tota la vida a la Franja.

«Sóc aragonès fins al moll de l’ós», assegura Alfredo Ecequiel, un veí de Fraga de 75 anys. El sentiment de pertinença a Aragó és el més generalitzat. Segons explica l’historiador de Vall-de-roures Manuel Siurana, un dels problemes és que «a la gent, que se sent aragonesa, li fa por que això de definir la seva llengua com a català sigui una ingerència de Catalunya dintre del seu territori». Mari Zapater, editora d’una revista de Fraga, reconeix que un dels problemes és l’analfabetisme sobre l’origen de la llengua pròpia. «És clar que hi ha un tronc comú, que és el català. A partir d’aquí hem de saber defensar el que és nostre», diu Zapater.

Notícies relacionades

La directora de Protecció Civil es regira contra el PP per dir-li «piròmana»: «Aquells que no aporten que s’apartin»

La fiscalia investiga «l’absència de plans de prevenció» d’incendis després de «la situació desastrosa» d’aquest estiu

Una disputa més política

Malgrat tot, sentin o no que la seva llengua és el català, tots coincideixen que el conflicte existeix més a les altes esferes polítiques que al carrer. Segons Valentín Aísa, un professor de l’institut de Tamarit, els mateixos joves «són conscients que els convé aprendre el català» i el cursen voluntàriament dues hores a la setmana. «La diferència de la Franja no es planteja de manera agressiva, és una pluralitat molt normalitzada», conclou Aísa.