Pastilles placebo

És un error en sentit ampli i de múltiples cares. Fins i tot des de la perspectiva amb què es podria considerar un encert com a estratègia de comunicació, també és un error. L'anunci de la lliure distribució sense límit d'edat ni recepta de la pastilla de l'endemà falla en termes d'oportunitat, de missatge a la ciutadania, d'una concepció de la distribució de drets i responsabilitats i fins i tot de progressisme --¿el preu del medicament és un mecanisme equitatiu de control del seu ús?--. Per ordre. Aparentment, el criteri d'oportunitat seria el que es podria considerar, des d'una perspectiva de control d'imatge davant l'opinió pública, el més encertat. Molt poc abans d'un cru debat parlamentari que el Govern central afrontava en debilitat després d'haver suscitat la desafecció de tota la resta de forces, l'anunci de la ministra de Sanitat s'oferia com un placebo útil per orientar el carrer cap a un debat diferent. Res relacionat amb la crisi econòmica, que és avui l'eix d'actualitat per més de quatre milions de raons, i la concepció de la plurinacionalitat de l'Estat, que era en el model amb què Rodríguez Zapatero va buscar consens en la passada legislatura i l'abandonament de la qual li retreuen avui els seus socis de llavors. Però l'estratègia de superposar una iniciativa d'un suposat calat social no és nova i aquesta vegada resulta poc sòlida per tapar el voluminós munt de runa que acumula la crisi.

El missatge a la ciutadania tampoc és un encert perquè converteix l'automedicació en la solució d'un problema d'educació i responsabilitat. No falten mitjans per evitar els embarassos no desitjats. Ni procediments per accedir a la cèlebre pastilla; del que no hem estat capaços és de gestionar aquests procediments en termes sanitaris, amb una perspectiva mèdica de les seves funcions i efectes secundaris ni amb la responsabilitat social de no reduir el sexe a una pràctica lúdica que té l'embaràs com a risc principal. Venim d'una crítica vehement i fonamentada a les irresponsables campanyes del Vaticà contra el preservatiu per negar la seva utilitat davant malalties mortals per un criteri de moral particular. No hauríem de caure en la simplicitat de frivolitzar per una altra moral, no religiosa però igualment confessional, que alimenta una falsa seguretat per criteris de suposada llibertat. Fracassa la nostra educació sexual davant els embarassos no desitjats i les pràctiques sense protecció. La possibilitat d'autoreceptar-se la pastilla de l'endemà aparenta oferir una altra xarxa que evita estampar-se a terra quan el problema és que els nostres menors s'enfilen al trapezi del sexe sense conèixer realment les seves virtuts i els seus perills i creient que es tracta de fer la cabriola més espectacular, que acostuma a ser també la més estúpida.