PSOE sense llums llargs
El PSOE va sense llums llargs des de les urnes amagades del Comitè Federal el 2016. La confrontació interna va incubar de manera inexorable, fins que va saltar als escenaris quan es feren públics els vídeos procaces, deu anys després. Els topògrafs de la política hi ubiquen la fita inaugural del sanchisme. Ara mateix, no és inoportú preguntar-se què serà del PSOE. Entre bastidors, Pedro Sánchez va vertebrar l’antifelipisme, inspirat per Zapatero. Ara Felipe González li exigeix que vagi a les urnes i Zapatero està pendent d’un circuit judicial impenitent. Per al progressisme general, el cas Zapatero acaba amb la llegenda de la superioritat moral de l’esquerra, davant de la dreta per definició corrupta. De visita al Vaticà, Pedro Sánchez hauria pogut demanar llum al papa Lleó XIV sobre la visió agustiniana de la culpa humana.
Entre tanta pornografia política, la incògnita terminal és qui, com i quan podrà posar cara al viratge del PSOE en el moment en què el sanchisme s’enfonsi del tot. Suposar que algú com Óscar Fuentes pugui treure el PSOE de tantes dificultats és com acudir a un piròman perquè instal·li un sistema antiincendis. Ja es fan especulacions en veu baixa, però el cert és que després del sanchisme el PSOE necessita un líder capaç de perfilar un nou mainstream socialdemòcrata, una personalitat integradora, disposada a participar en pactes d’Estat, gestionar amb solvència l’Estat del benestar i refer la política exterior. Necessitarà credibilitat, confiança, sentit de l’estabilitat, tant en el PSOE com a la nació, claredat a l’hora d’aliances i l’acció pragmàtica. Una figura sense tatxa serà imprescindible per concitar majories clares a la militància, sigui per governar o per fer oposició.
Notícies relacionadesAra per tot és especulatiu perquè els esdeveniments coarten les possibilitats de futur: el PSOE és als tribunals i no es pot dir que la seqüència d’escàndols hagi acabat. Seguir circumscrivint el futur del PSOE a la supervivència del president del Govern –qüestió de confiança, eleccions anticipades– divideix la militància socialista, i encara més el seu electorat.
Els milers de socialistes amb poder en municipis i diputacions no desitgen que Sánchez els enfonsi electoralment –com va passar el 2023–, ni els governs autonòmics del PSOE que encara queden per votar, inclòs el PSC. El sanchisme ja ha perdut algunes eleccions i, després d’Andalusia, Zapatero ha fet vessar la decepció. L’agonia anirà acumulant disfuncions i un procés de transició interna podria ser molt truculent. Gairebé extingida la socialdemocràcia en altres països d’Europa, el PSOE ha perdut referents i assistència com l’SPD alemany o el laborisme britànic. Sigui al poder o a l’oposició, un PSOE remasteritzat encara fa falta. La via no és anar culpant els jutges ni donar oxigen a Vox. És donar la paraula a qui pugui superar el marasme actual, unint voluntats com a pilar de l’ordre constitucional. Ser interlocutors de Puigdemont no ha enfortit Santos Cerdán ni Zapatero i dir sí a Podem, Sumar i Bildu ha anat dessagnant el PSOE. Per començar, val més que Óscar Fuentes es dediqui als trens.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
