Anàlisi
L’últim míting de ZP
El que quedi del PSOE després de Zapatero i de Sánchez necessitarà reconstructors titànics, tret que el partit socialista tingui decidit desaparèixer, com ja ha passat a França o a Itàlia.
La mitja volta de l’esquerra general després de clamar contra el lawfare per la imputació de Zapatero és com una gran escena en la història del toreig. Passar de la reacció indignada a la perplexitat compungida ha estat un cop de teatre, a la manera dels actors amb molta experiència que salven una escena mal escrita tan sols enarcant les celles. El mateix Zapatero domina l’art de la cella: sap il·luminar-se la cara amb un somriure de Peter Pan de tornada de tot i després es concentra i se li veu una mirada intensa i gairebé fàustica.
Fins i tot va fer broma en el seu darrer míting de la campanya andalusa, posant Pedro Sánchez pels núvols, amb el seu repertori de frases rotundes, pronunciades amb accentuació i posats d’estadista centreamericà. Després del míting, va venir el daltabaix del PSOE andalús i, després del somriure zapaterista, la imputació en el cas Plus Ultra. Al cap de poques hores, potser una nit de malson, els líders de les diverses faccions del progressisme hispànic van sortir a la plaça major ja deixant de culpar els jutges i esquinçant les vestidures de no se sap qui, lògicament aliens a tota responsabilitat, perquè la política fa servir el boc expiatori cada dia.
El dia anterior va ser la judicatura; el següent, horroritzats, era com si haguessin acabat de néixer, intactes i purs. I el diputat Rufián fins i tot va aprofitar per oferir-se com a candidat de les forces del progrés indefinit, del canvi pel canvi: això és l’exemplaritat de Zapatero.
A l’espera de la declaració de Rodríguez Zapatero davant el jutge el 2 de juny i amb total presumpció d’innocència, encara que les sospites augmentin de manera incontenible, el que sabem de cert és que, després de la transició democràtica que va fusionar tan bé els impulsos de reforma i ruptura, el zapaterismeva voler representar el retorn al rupturisme. D’aquí ve la devoció que li té l’esquerra antisistema i a la vegada també anticonstitucional.
Ara amb els comptes bloquejats, per al progressisme, ZP té el mèrit d’haver repudiat l’atlantisme, postulant l’Aliança de les Civilitzacions enfront de l’ordre mundial a l’Occident de la postguerra freda. Va encoratjar un segon estatut català que va ser la drecera de l’independentisme. Va convertir el rigor històric en el pim-pam-pum de la memòria històrica. Els seus devots el tenen per qui va acabar amb ETA i veuen com una solidaritat exemplar les amistats fraternals amb el chavisme, igual que entenen que cal ser més proxinès que proamericà. El que quedi del PSOE després de Zapatero i Sánchez necessitarà reconstructors titànics, llevat que el partit socialista tingui decidit desaparèixer, com a França o Itàlia.
D’altra banda, del volum indiciari de la interlocutòria d’imputació del jutge Calama, Pedro Sánchez no en sabia res, com li van passar desapercebudes les aventures d’Ábalos, Koldo i Santos Cerdán. És una bola que Espanya sigui un país d’indiscrets encara que entre l’electorat subsisteixin gent rara i susceptible que se sent utilitzada com a empresa pantalla.
