La tercera via de Lleó XIV

El Papa, líder espiritual de milions de persones i, al mateix temps, cap d’un diminut Estat que geogràficament és un barri al cor de la capital mil·lenària d’un altre Estat, és una de les institucions que millor representen l’enorme capacitat de complexitat del pensament humà. Malgrat que, sobre el paper, treballa amb absoluts –la fe, el concepte del bé i del mal–, l’Església i el Vaticà fa 2.000 anys que es mouen amb virtuosisme en una infinita gamma de grisos. Una complicada coreografia, tan excelsa com la seva litúrgia (espectacular, com es va apreciar de nou en la benedicció de la Torre de Jesús), que li permet acollir en el seu si, alhora, papes aferrats a la riquesa i al poder i humils sacerdots de barri; col·laboradors imprescindibles per mantenir l’statu quo i revolucionaris inspirats per la doctrina de Jesús; consiglieri i pilars de dictadures i inspiradors de moviments democràtics. De cardenals ostentosos a capellans obrers, la fe en l’espiritual i el vaticanisme en el terreny polític es basen en els matisos, en la capacitat que una mateixa paraula tingui dos significats diferents per a dues persones diferents.

Si analitzem el seu discurs, Lleó XIV es posiciona com algú a favor de donar una solució al problema de la immigració que no sigui la mà dura a l’estil de l’ICE; contrari a les aventures bèl·liques de Rússia a Ucraïna i dels Estats Units i Israel al Pròxim Orient; oposat a l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni entre persones del mateix sexe; i molt alerta davant les conseqüències de tot tipus –espirituals, però també socials, econòmiques i polítiques– del desenvolupament sense control ni regulació de la tecnologia, amb especial atenció a la IA. En el cas concret d’Espanya, el catolicisme de base treballa en el vessant més social del discurs (la lluita contra la desigualtat i l’ajuda als més desfavorits, molts immigrants), mentre que la cúpula se centra en els temes més polítics (en contra de l’avortament i a favor de la regularització d’immigrants). No hi ha avui un partit polític que defensi aquest ventall d’idees. En aquest sentit, el discurs del Papa és l’antipolarització.

No s’ha de subestimar la força d’aquest discurs, que amalgama posicions que avui són als extrems de la guerra dialèctica en què s’han convertit la política i la conversa pública. La fatiga és palpable per a qui en vulgui veure els senyals. Hi ha fatiga tecnològica (el moviment contra les pantalles a les aules, per exemple), hi ha fatiga de les xarxes (la convicció creixent que la conversa real hi és impossible i que els algoritmes premien el soroll i la banalitat) i hi ha fatiga d’una política basada en la cridòria.

Notícies relacionades

Sobre espectacles i litúrgies

Desencallar en defensa

Es dona també un ressorgiment de l’espiritualitat a Occident i, en concret, a Europa (a Orient i a Amèrica mai va desaparèixer prou per necessitar tornar), potser vinculat a la sensació –o a la convicció– que vivim temps tan líquids que fins i tot el terra que trepitgem sembla ondular-se a cada pas, com a Matrix. Es percep en la cultura (fenòmens com Lux ), en la moda i en la conversa. I s’ha percebut en la visita del Papa: més enllà d’algunes veus de víctimes de la pederàstia eclesiàstica, la seva visita ha causat una estranya unanimitat en un país que es declara aconfessional i que, en canvi, té l’església més alta del món, ara beneïda.

A la seva manera, Lleó XIV, el Vaticà, l’Església i la religió formen avui una espècie de tercera via. Per això genera consensos impossibles (Bolaños, Feijóo) i que reuneixi els que discrepen, encara que sigui per motius oposats (Vox i l’esquerra de l’esquerra).