Barcelona i l’orgull compartit

Per això resulta tan rellevant el que s’ha viscut en els últims dies amb la inauguració de la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família, culminada amb la benedicció del papa Lleó XIV. El temple d’Antoni Gaudí és la prova que és possible completar un dels projectes arquitectònics més ambiciosos del món, sostenir-lo durant generacions i convertir-lo en un símbol universal. És igual si un és creient o no, si l’emociona o l’incomoda. N’hi ha prou de tenir un mínim de perspectiva. El que representa la Sagrada Família va molt més enllà de la fe. És perseverança i, sobretot, capacitat de construir una cosa extraordinària enmig de les dificultats.

Notícies relacionades

Sobre espectacles i litúrgies

Desencallar en defensa

Fins i tot en moments com aquest sempre apareixen veus entossudides a reduir qualsevol èxit col·lectiu a una llista de retrets particulars. És una tendència cada vegada més habitual la incapacitat de celebrar el que ens uneix sense aturar-nos primer en el que ens separa. Aquest soroll existeix, i continuarà existint, però no hauria de marcar el to ni l’estat d’ànim de la ciutat.

L’èxit de la inauguració de la torre de la Sagrada Família hauria de servir com un punt d’inflexió, o almenys com una pausa per reconèixer que hi ha motius per a l’orgull compartit, sense que siguin necessaris recordatoris permanents. Barcelona continua sent una ciutat capaç de liderar, crear i emocionar. Ho ha demostrat una vegada més i ho continuarà fent, amb o sense permís dels escèptics professionals.