¿Pressupostos contra la censura?

Potser el gadità Juvencio Maeztu, CEO internacional d’Ikea, responent a Núria Cabutí, va resumir l’estat d’ànim general: el que em treu el son és la gran polarització que trastoca massa la veritat. La presidenta del Cercle, Teresa García-Milà, va preguntar a Núñez Feijóo com era possible que sent el PP i el PSOE partits europeistes –i votant la majoria de les vegades junts a Europa– no poguessin arribar a cap acord a Espanya, cosa que pertorba molt la vida política.

I la resposta de Feijóo explica quina és la seva política: "Cap de vostès –empresaris– arribaria a un acord amb una companyia investigada per innombrables casos de corrupció, amb diversos executius a la presó i l’únic propòsit de la qual és arribar l’endemà. Vostès no ho farien, jo tampoc". D’acord, però el PP tampoc és immaculat i Feijóo va excomunicar Sánchez des del primer dia per l’amnistia, que ha desinflamat Catalunya.

Cert, les causes obertes contra el PSOE són greus, però no hi ha sentències i no hi ha cap acord possible. O Junts i el PNB voten la moció de censura, cosa que ja han dit que no faran, o... el dia de la marmota.

¿És el millor per a Espanya i Catalunya, i el més intel·ligent i convenient per a qui vol aspirar a president? I tot i que va mostrar solvència en diversos assumptes com la vivenda –i aquí va sintonitzar amb el públic– hi va haver escassos aplaudiments. Va dir que la moció de censura era l’elefant que flotava, però ni una paraula de Vox, el seu aliat en moltes autonomies i l’altre elefant que el PP no sap com digerir.

I si no es pot pactar res amb un "insolvent", ¿com s’ha de negociar un sistema de finançament autonòmic amb algú que no té ni pressupostos? Ja va poder dir García-Milà que el sistema està caducat des de fa anys i que el Govern ha fet una proposta que – agradi o no– s’hauria de negociar. No hi haurà acord, no n’hi pot haver amb qui ha d’anar-se’n. Encara que no se’l pugui fer fora.

Però si Feijóo va pecar de malastruc, Sánchez ho va fer d’il·lusionista. Cert que l’economia és la que més creix d’Europa (l’OCDE ho confirma per al 2026), que s’està creant molta ocupació, que la regularització és necessària i que la immigració és una assignatura obligatòria. I que l’Estat proposa cedir molts fons a les autonomies amb el nou sistema de finançament i la treu del deute. I que l’aposta per les renovables fa que l’electricitat sigui més barata que a Europa.

Sí, Sánchez és el president més longeu després de Felipe. Però ¿es pot presumir d’estabilitat amb l’estat actual de la majoria de la investidura? ¿Es pot no admetre que els casos que afecten el PSOE en els tribunals són un cop al Govern? ¿Hi ha estabilitat quan els acords han sigut únicament amb l’esquerra del PSOE i amb els nacionalistes i mai amb el PP, que té més diputats?

Sánchez és hàbil, la moció de censura ja va fracassar quan Junts va citar Feijóo a Waterloo. I va rematar: se n’alegra, és un pas que el PP reconegui que els vots de Puigdemont compten. "És una bèstia", em diu subjugat un constructor. D’acord, ¿però tota una legislatura sense pressupostos?

Aleshores, ¡cop d’efecte! No només no se n’anirà, sinó que presentarà els pressupostos del 2027. Molt socials, molt habitatge i molt negociats. Però García-Milà va fer la pregunta. ¿Com els podrà aprovar? Va contestar que amb "humilitat". Amb un ànim d’acord, amb l’arribada de l’amnistia i amb l’"agenda del retrobament".

Notícies relacionades

El valor del periodisme de prop

Retorns i Estat de dret

¿Jocs artificials? ¿Bon envit polític? Un brillant exparlamentari català em diu que la seva obligació és presentar-los. I negociar que "els socis" –com a mínim– s’hi abstinguin. En cas contrari, els pressupostos derrotats poden ser el seu programa electoral.

Feijóo va recordar el "vagi-se’n senyor González", i a més és molt pitjor que Felipe. Sánchez va replicar: jo segueixo. I tornaré a guanyar. Aquí som, així anem.