Tempesta a Londres

El sistema britànic que en altres temps va inspirar no pocs països, ara pateix precarietat i un estat del benestar amb costos que no pot assumir cap Hisenda. Tant com admirem el model bipartidista i el sistema electoral majoritari, i acabem veient com unes eleccions locals deixen escorat el Partit Laborista sense que els conservadors siguin el reemplaçament. El lliscament electoral ha afavorit molt el partit del Brexit que lidera Farage i Els Verds, barreja d’antisistema i vot islamista. El primer ministre, Starmer, és el gran caigut, i escenificar la seva substitució ara és un espectacle fins i tot més caïnita que la revolta ‘tory’ contra Margaret Thatcher el 1990. De moment, l’exministre de Sanitat –Streeting– i l’alcalde de Manchester –i sense escó als Comuns–, Burnham, semblen temptejar un pacte per preservar la unitat del laborisme, una tasca gairebé impossible. Hi pot haver sorpreses.

Keir Starmer va guanyar les eleccions generals fa dos anys, de manera aclaparadora. Va derrotar els conservadors que havien tingut el poder molt de temps i l’havien exercit amb poc èxit. David Cameron va ser primer ministre del 2010 al 2016: va convocar el referèndum del Brexit: el ‘no’ el va portar a la dimissió. Theresa May va ocupar Downing Street tres anys, va intentar aplicar cert sentit comú al post Brexit però al final va haver de dimitir. Després, Boris Johnson va fer el salt de l’alcaldia de Londres a Westminster i no va durar més de tres anys. Liz Truss, bombardejada per la City, va durar sis setmanes. Rishi Sunak va perdre les eleccions legislatives del tot. L’actual líder ‘tory’, Kemi Badenoch –més popular que el seu partit–, intenta ara reconstruir el motor i fer el pas de la política analògica a la digital, però les insatisfaccions de l’electorat segueixen sense bon diagnòstic.

Notícies relacionades

No totes serem com Demi Moore

La burocràcia amenaça la regularització

Amb l’oposició als llimbs, com ha pogut Starmer acostar-se tant al precipici? Els candidats a substituir-lo esperen als boxs, però cap sembla capaç de mantenir la unió del partit, amb un procediment de substitució molt enrevessat. Per començar, cal comptar amb el suport de 81 diputats i tenir escó. S’especula sobre tota mena de tractes entre faccions: l’ala dreta amb l’ala esquerra, reagrupament de la nova esquerra amb el que queda del poder sindicalista, demoscòpia contra mèrit, pragmatisme contra ideologia, comunicació contra experiència, empatia contra consistència. Res de nou, i per això no és estrany que ningú pensi en la responsabilitat de governar. El que és immediat és el desgovern. Curiosament, Carles III −en altres temps considerat de poc judici– manté la nau en flotació i dona lliçons de diplomàcia a la Casa Blanca.

Mentre els laboristes es dediquen a la lluita interna, Farage −presumpte receptor de criptodonacions− avança amb la seva pinta trumpista i unes intencions polítiques d’alt risc. Si bé Starmer insinuava una reaproximació a la UE, el partit de Farage predica el contrari. Alguna cosa fa olor d’extenuació en el sistema britànic. Els inversors i la City en prenen nota.