Sentir-se estimat

Eren fruit de la seva imaginació, pura fantasia i, també, d’una necessitat d’evadir-se d’aquell entorn –un poble de la comarca extremenya de La Vera entre finals dels 50 i els 60– marcat per l’escassetat i les limitacions. Durant un temps, la seva màxima aspiració, condicionada pel bressol, va ser conduir el camió en el qual el seu pare va patir el vessament cerebral que va acabar amb la seva vida.

Malgrat que la història de la seva adopció tenia –i encara té, perquè els relats no moren amb els seus protagonistes– un rerefons emocional més complex que el de la resta d’enganys amb què es va guanyar la vida, aquell relat va continuar apareixent en les converses familiars i mai no va perdre ni mica de credibilitat. Malgrat tot, sempre va existir el temor que arribés a creure’s les seves pròpies mentides. ¿No són això, al capdavall, els records?

L’estrat del seu psique en el qual estava sedimentada aquesta mentida, sens dubte pietosa, tot i que el que buscava era evitar-se a si mateix, i no a cap altre, un disgust o una pena, era el de l’amor maternal, un vincle que donem per segur i incondicional, l’idealitzem sense atrevir-nos a qüestionar-nos, condicionats pel normativisme d’una societat patriarcal en què, fins fa poc, el model era gairebé inqüestionable: parella heterosexual, casada i amb fills.

No és que la meva àvia paterna, una dona adusta, estricta i emocionalment distant, no estimés el meu pare. És que ell no es va sentir estimat per ella com necessitava o esperava. I aquesta percepció subjectiva, la de com creiem que ens estimen, sobretot a la infància, és clau: condiciona la nostra manera d’estimar els altres i de deixar-nos estimar per la parella, la família i els amics.

L’adopció que el meu pare es va inventar, plena de la sornegueria que el caracteritzava i que jo no he sabut heretar, si apareix l’esquivada, temorosa que darrere vinguin la fredor o la insensibilitat, qualitats que també, de vegades, el distingien, era la seva manera de camuflar un dolor que, com la resta de sentiments, era incapaç de manifestar.

Notícies relacionades

No estalviar detalls

Un lleó sense por

El seu no és un cas aïllat, ni únic. És possible que jo mateixa no em sentís estimada per ell com ell va necessitar que l’estimés la seva mare, i que les nostres percepcions, subjectives, d’aquest amor, de mare a fill, de pare a filla, marcaran la nostra relació, salvada in extremis per la seva malaltia terminal.

Aquests dies, mentre passejo amb Turrón pel parc, el veig en els bancs, amb les cames creuades, amb el gest de netejar-se el pol·len de la samarreta. Demà m’hi acostaré i m’asseuré al seu costat, no farà falta res més, ni tan sols paraules.