Manualitats
El cargol que ha de sobrar sempre
No he sigut mai traçuda amb les manualitats. Això inclou qualsevol tipus de muntatge, des dels mobles de l’Ikea fins a les figures del Lego o els puzles que ara m’esforço, amb una paciència que a mi mateixa em sorprèn, a muntar o resoldre amb els meus nebots. Malgrat l’etiqueta de setciències que em van penjar durant els anys d’estudiant, aquesta síndrome de primera de la classe amb què encara lluito, hi ha dies, massa, en què em llevo i continuo sent aquella nena profundament tímida amb ulleres de cul de got que no pot fer res malament: sempre se’m van ennuegar aquelles assignatures de treballs manuals o educació plàstica a l’EGB i dibuix tècnic a COU. Era tan matussera que la meva mare va arribar a posar-me un malnom afectuós, Urkel, em deia, el nom d’un dels personatges d’una coneguda sèrie de televisió de la dècada dels noranta a Espanya caracteritzat per la poca habilitat que tenia, tant física com social –la seva frase més recordada és "¿He sigut jo?", pregunta retòrica que feia després de cada cop que l’espifiava–. No era una cosa que em pesés, no mirava d’amagar-ho o dissimular-ho, com sí que intentava fer amb la dedicació a l’estudi, aquella obsessiva disciplina que encara m’acompanya. De vegades, fins i tot exagerava la falta de traça per fer riure la meva mare, sentir aquella sonora rialla seva que ara donaria el que fos perquè inundés el saló, la cuina, qualsevol espai: en tindria prou de sentir-la en un somni.
Només després de la mort del meu pare –la mort és la privació absoluta, però ens dota de perspectiva, l’angle des del qual, una vegada travessat, observem que el passat és més objectiu, no està tan enterbolit per l’emoció – m’he adonat que, en això, érem iguals i, rememorant algunes anècdotes, soc jo la que somriu. Fa uns dies, mentre parlava amb una amiga, en vaig recordar una i l’hi vaig explicar: vaig convertir el meu pare, crec que per primera vegada des que el vaig perdre, en protagonista d’un record preciós i divertit. Ella acabava de muntar una bicicleta estàtica que L. i jo li havíem regalat pel seu aniversari –a mesura que faig anys m’estimo més la practicitat dels obsequis que faig i dels que rebo o, si no, que siguin joiosos– i estava donant voltes per veure on podia col·locar una última peça que no sabia què n’havia de fer perquè no encaixava enlloc. Va ser llavors quan vaig recordar el dia que el meu pare va tenir la gosadia de desmuntar el tablier del cotxe que teníem en aquella època, un Peugeot 505 de color verd botella, per arreglar l’aire condicionat sense que calgués anar al taller. Al cap d’unes quantes hores, el meu oncle José Luis, bastant més espavilat que ell en aquests menesters mecànics, se’l va trobar al carrer, al costat del vehicle, mig frustrat i desconcertat. Noi, no sé què passa: ho he desarmat sense problemes i ara resulta que sobren cargols; deu ser que és així, perquè l’he engegat i la cosa va bé, va assenyalar davant la mirada còmplice de qui, encara que era el petit, estava acostumat a exercir el paper de germà gran. A partir d’aquell moment, la meva família va acceptar, sense qüestionar-ho, defensant-ho fins i tot, que, malgrat el que diguin les instruccions de muntatge, sempre ha de sobrar un cargol perquè tot funcioni, també la vida, ara sense el meu pare.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
