Allò de què no aconseguim parlar
El 29 d’abril un company del diari va perdre el pare. En el moment d’escriure aquest verb, perdre, m’adono que de vegades fem servir el llenguatge com un subterfugi davant el dolor. Aquesta seria una de les definicions, la més freqüent, d’eufemisme, una paraula que s’usa en comptes d’una altra per evitar el mal que provoca, a nosaltres o als qui ens envolten. Aquest company sí que ha perdut el pare, és a dir, ja no tindrà aquest "ésser rellevant, a qui s’està unit especialment per llaços d’afecte o de parentiu", segons la segona entrada d’aquest terme al diccionari. Però jo no he decidit construir aquesta frase així, "un company del diari va perdre el pare", per descriure l’absència a què d’ara endavant s’haurà d’enfrontar, aquest enorme buit que ha deixat en la seva vida i que no podrà tornar a omplir mai. Ho he fet per no haver de conjugar el verb morir, atès que és l’única manera de poder esquivar la mort.
No és una reflexió pròpia, sinó una troballa, una cosa que vaig descobrir en un llibre molt especial que vaig començar a llegir després de donar a aquest company el condol, m’he assabentat del que ha passat al teu pare, un altre gir lingüístic per evitar la mort. Durant la breu xerrada que vam mantenir, en què ell va mirar de contenir l’emoció, això ens han ensenyat, sobretot a ells, no mostris els sentiments en públic, em va explicar que havia pogut acomiadar-se del pare, dir-li com el necessitava abans que no morís, i que, amb dos nens petits a casa, aquells dies, els de la pèrdua, havien sigut encara més difícils de gestionar, ¿els haurien d’explicar que l’avi havia mort?, ¿com fer-ho, amb quines paraules? Va ser llavors quan vaig recordar aquest llibre, el de la troballa. Es titula Cómo hablar de la muerte a los niños i és obra de Delphine Horvilleur, també autora de Vivir con nuestros muertos, un dels textos més il·luminadors que he llegit sobre el dol. No el vaig triar per a mi, sinó per regalar-lo als nebots, que ara tenen 8 i 6 anys i conviuen amb la mort d’éssers estimats des que van néixer. En aquest, Horvilleur assegura que "la mort no és el contrari de la vida, sinó del llenguatge. És allò que s’escapa de les paraules, les definicions i les explicacions. La mort és allò de què no aconseguim parlar".
La seva escriptura la va inspirar "un moment molt particular" que va viure en una conferència que va donar a un grup de nens i adolescents. De sobte, una petita va aixecar la mà i, amb veu segura, li va demanar: "Segons la teva opinió, ¿què cal fer si saps que algú ha mort, però els pares no t’ho diuen? ¿Creus que hauria de dir-los que ho sé o bé fer com si no ho sabés?". Acabava de revelar "el secret més ben guardat de moltes famílies": els nens saben el que els adults ocultem. M’ha costat molt comprendre-ho, però ara sé que, com sosté Horvilleur, no es pot "aprendre a morir ni a encaixar amb serenitat la desaparició d’un ésser estimat, però és possible, a qualsevol edat, aprendre a viure sent conscients d’allò que la mort modela en l’existència humana". Juguem, per tant, també amb els nostres nens, "que... parlar de la mort ens fa més forts".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
