El més gran del món

Molt poca gent em diu Inesita. La meva mare, quan s’enfadava amb mi, col·locava el meu segon nom, el característic María que tantes generacions de dones a Espanya portem incorporat, ja sigui davant o darrere del principal, pel qual se’ns coneix, al costat del primer entre signes d’exclamació, ¡Inés María!, tot i que van ser poques les vegades en què ho va fer, cridar-me, perquè alguna cosa hagués fet malament, alguna malifeta. El meu pare sí que ho feia, dir-me Inesita, ¿què passa, Inesita?, deia quan em trucava per telèfon, hi ha dies encara en què penso que sonarà el mòbil i serà ell o faig intenció jo de buscar el seu número, que encara no he esborrat de l’agenda, i marcar-lo. També ho fa, dir-me Inesita, seguit moltes vegades de prenda, paraula preciosa en la seva sisena accepció al Diccionario, persona a qui s’estima intensament, la meva tieta Tere, una dona bondadosa, patidora i dolençosa, com totes les de la meva família materna, que s’ha passat tota la vida cuidant els altres i ara és ella, viuda i amb una salut a la qual li han passat més factura les pèrdues que els anys (en té 86), la que ha de ser atesa per les seves dues filles, criades en el convenciment que la família és el més gran del món, un llegat valuós i pesat, de vegades limitant i font, també, de patiment. Això va dir ella, la meva tia Tere, és el més gran del món, quan el meu nebot li va preguntar què era per a ella la família en un programa de la ràdio de l’escola en què fa classes la meva germana, impulsora de la idea. La seva intervenció acabava, això sí, amb un lleuger matís: és l’únic que tenim, tot i que n’hi ha de tots els colors. Es referia, és clar, a les diferències entre els diferents membres del clan, el millor sinònim, grup, predominantment familiar, unit per forts vincles i amb tendència exclusivista, d’algunes famílies, sens dubte de la nostra.

L’entrevista del meu nebot a la meva tieta Tere es va emetre el Dia Internacional de les Famílies, 15 de maig, quatre abans que el Tribunal Suprem reconegués que "les persones amb vinculació particularment estreta" amb un sol·licitant d’eutanàsia estan legitimats per recórrer la seva concessió. El veredicte té el seu origen en el recurs presentat per la Generalitat de Catalunya contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’aquesta comunitat, que va reconèixer un pare legitimació per recórrer judicialment la concessió de l’eutanàsia al seu fill major d’edat. Des que es va fer pública la decisió de l’alt tribunal, no paro de donar voltes al concepte de família, això que segons la meva tieta Tere és el més gran del món, però també els integrants del qual poden arribar a ser capaços, i a més ara estan emparats legalment per fer-ho, de vulnerar el dret d’un ésser estimat a morir dignament. En tots els anys transcorreguts des que la meva mare va morir, ja gairebé tres dècades, he anat prenent prou distància, personal i geogràfica, del meu arbre genealògic per saber que la família no és només la biològica, aquella que et correspon al néixer, sinó la que tu aconsegueixes fer-te, si tens aquesta sort, i que, de la mateixa manera que et construeix, aquest nucli sanguini pot també destruir-te. Els fanatismes només condueixen a la intolerància, fins i tot en les millors famílies.