Jo tampoc ho sé, senyora
El escritor Enrique Vila-Matas. /
Enrique Vila-Matas ha explicat una anècdota que és la mare de les anècdotes referides al dia de Sant Jordi. L’escena és aquesta: el col·loquen en una plataforma elevada, a la planta de moda masculina d’un conegut centre comercial, envoltat de maniquins d’Emidio Tucci i de dependents que semblen, tots, el mateix dependent. Sembla, diu Vila-Matas, com un d’aquells entarimats que es preparen per rebre els Reis d’Orient. La diferència, molt notable, és que no hi ha nens que entreguin les cartes ni papes i mames que els acompanyin. La plataforma és tan elevada que no s’hi acosta ningú. De tant en tant, pels altaveus, s’anuncia la seva presència i es fa publicitat de la signatura dels llibres que l’escriptor està disposat a signar per a un auditori inexistent. L’encarregat de la planta, la tercera, la d’Homes, li dona conversa per passar el temps. Ningú no s’hi acosta. L’encarregat mig es disculpa: "Ja se sap, aquí els clients venen a comprar americanes i corbates". Al final, una mare i un nen (que ja sap que els Reis d’Orient són els pares i no pas en Vila-Matas) fan veure que s’interessen per aquell home sol dalt de la plataforma. La mare pregunta què hi fa, allà. I Vila-Matas respon: "Jo tampoc no ho sé, senyora".
Barrejo aquesta anècdota amb una de meva, perquè els detalls són els mateixos, amb alguna variant. En la meva història, vaig compartir una plataforma similar amb aquell famós presentador de televisió que duia corbates estrafolàries, probablement comprades en una altra planta tercera d’un conegut centre comercial, probablement de Nova York. José María Carrascal va signar un llibre més que jo. És a dir, en va signar un. Mentrestant, aquella hora interminable, la vam farcir amb converses pietoses amb l’encarregat i amb algun comentari meu, per descomptat, sobre les corbates estrafolàries. I la cosa es va acabar aquí, una hora després d’haver-nos convertit en maniquins d’Emidio Tucci. És a dir, palplantats allà dalt, sense ànima, impertèrrits, absents. Jo tampoc vaig saber mai què hi feia.
Notícies relacionadesEn les reflexions de Vila-Matas hi ha un altre moment destacable. L’escena és aquesta: una parada de llibres i un hipotètic comprador que mira i remena i remena i torna a mirar el llibre, i la contracoberta, i després mira directament a la cara de l’escriptor que és allà, absent i impertèrrit, rere la pila de llibres que l’hipotètic comprador contempla. Ets a la mercè d’aquesta persona i, "en el fons, encara que dissimulis, estàs dient: compra, compra!". No ets ben bé un animal engabiat en un zoo, sinó més aviat una d’aquelles noies de la Rosse Buurt d’Amsterdam, palplantades a l’aparador, impertèrrites i absents, que, de tant en tant, creuen la mirada amb l’observador i, mig dissimulant, estan dient: "Compra, compra".
Llegeixo que per Sant Jordi es vendran set milions de roses, que és un càlcul que no sé com el fan. I que seran un 2% més cares, per culpa del transport aeri i de l’estret d’Ormuz, cosa que, francament, tampoc no entenc. Deu ser la primavera i deu ser a causa d’allò del vol d’una papallona.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
