Abascal: de victòria en victòria fins a la derrota final

El catolicisme no és d’extrema dreta

La segona esquerda de la setmana en les files populistes ha vingut des de Roma. Lleó XIV s’ha convertit en l’antagonista més contundent del seu líder global: «No tinc por de Trump», va dir dilluns. I dijous va rematar: «El món està sent destruït per uns quants tirans». El primer Papa nord-americà se la juga contra el primer president dels Estats Units que ha mirat de provocar un cisma en l’Església catòlica del seu país. A Trump això li pot costar el vot catòlic en les eleccions del novembre. Però, més enllà del tema intern, per als amics de Trump és una molt mala notícia. Perquè el que és cert de l’endret no ho és del revés. Tota l’extrema dreta és catòlica, més per islamòfoba que per convicció, però tot el catolicisme no és d’extrema dreta. A Abascal li donen suport El Yunque i alguns bisbes acovardits, però, com s’ha vist amb la regularització d’estrangers, bona part de la jerarquia i les bases catòliques són més diverses. El Papa és un mal adversari per a Trump, perquè no li resulta fàcil de desqualificar i expulsar del quadrilàter. Per a molts catòlics té una condició pròxima a la divinitat i insultar-lo es considera gairebé una ofensa a més d’un pecat per als més beats. La ignorància té aquest problema, tan imprudent és no saber el que és l’Iran com ignorar el que és el Papa de Roma i el que encara significa per a milions de persones, també als Estats Units.

Desacord amb els empresaris

Notícies relacionades

La bandera

No totes serem com Demi Moore

Dimarts, el Consell de Ministres va aprovar finalment el nou reglament per a la regularització d’estrangers. Una iniciativa necessària que arriba tard i que va arrencar malament al presentar-la com un pacte del Govern amb Podem quan no requereix cap tràmit parlamentari. En l’últim moment, es va fer cas al Consell d’Estat i s’exigirà un document que acrediti que els sol·licitants no tenen antecedents penals. La seva provocació va obrir la tercera bretxa de la setmana en el populisme d’extrema dreta, ja que els empresaris van aplaudir la iniciativa malgrat sorgir del Govern de Pedro Sánchez. El PP i Junts, amb el pas canviat, van assumir les tesis de Vox i d’Aliança Catalana contra la regularització, que té molts defectes però que respon a una realitat com és la necessitat d’incorporar treballadors d’altres països davant la caiguda demogràfica. I els empresaris, lògicament, anteposen les seves necessitats a les seves volences personals. Aquest episodi debilita Vox i Aliança en la seva pugna amb el PP i Junts, però també hauria de fer pensar alguns empresaris que, encegats per parar els peus a Pedro Sánchez i a Yolanda Díaz, han donat ales als abascals i a les orriols que pel seu sentit de la irrealitat acaben sent un obstacle per a la convivència i, en conseqüència, per a l’activitat empresarial.

De la plaça al balcó

María Guardiola ha aconseguit el suport de Vox per governar Extremadura. I el PP ha aconseguit que els d’Abascal entrin en la gestió de la qual van fugir a les primeres de canvi. I els han endossat la immigració. Ara veuran com de fàcil és criticar des del pati de butaques menjant crispetes mentre d’altres han de prendre decisions. Els polaritzadors s’han afanyat a fer enrojolar el PP. La jugada és arriscada. Però els ve al damunt una síndrome com la de Podem i Sumar a l’altre costat de l’espectre. El que cal recordar és que a Orbán li ha parat els peus a Hongria el referent local del PP. En el centredreta, el populisme ha bifurcat el vot, però al centreesquerra s’ha integrat com demostra la Cimera de Barcelona.