Donar el relleui agafar el relleu
Des que vam anunciar que Gemma Martínez serà la directora d’EL PERIÓDICO a partir de demà he rebut moltes reaccions, des de dins i des de fora del diari. La majoria de felicitació, tant per l’elecció que ha fet Prensa Ibérica com per la feina feta i els reptes de les que des de dilluns seran les meves responsabilitats en l’àrea de continguts del grup Prensa Ibérica, tasca que he compaginat els últims dos anys. Haig de dir, però, que hi ha altres reaccions que m’han sorprès, no per mi sinó per la concepció de la direcció d’equips que amaguen. Des dels minoritaris, que buscaven una conspiració que només podria existir en ments turbulentes, fins als que gairebé em donaven el condol o em demanaven pel meu estat, no sé si de salut o d’ànim. Sense entrar en aquesta mena de consideracions ni donar importància al que no en té, sí que m’agradaria aprofitar-ho d’excusa per compartir en aquest espai la manera com entenc el lideratge d’equips i com es reflecteix en aquest relleu.
Lideratge testosterònic
En la mentalitat de testosterona, que no és pas exclusiva del gènere masculí, a les responsabilitats s’hi arriba conspirant i se’n surt a desgrat. Aquest model implica buscar sempre indicis de traïcions i conflictes personals, professionals o ideològics. Els líders que es veuen a ells mateixos d’aquesta manera es comporten com els eucaliptus: no deixen créixer cap arbre al voltant. Empobreixen les organitzacions i actuen de manera paranoica veient rivals en els col·laboradors que no deixen créixer, ni treballar, ni errar-se. Són líders exterminadors. Proliferen a les empreses, en la política i en tota mena d’organismes. N’he vist a les redaccions, a la universitat o a l’Administració.
Una orquestra
El dia que em vaig incorporar a la direcció d’EL PERIÓDICO (demà en fa just sis anys), en plena pandèmia i tots amb mascareta, vaig explicar que, en la meva manera de veure les coses, un diari és una orquestra que té sentit perquè hi ha un públic que escolta el que toca, un editor que reuneix els músics i els proporciona els instruments, uns bons solistes i un director que s’encarrega d’harmonitzar aquest conjunt i que tothom conegui, construeixi i interpreti una mateixa partitura. La idea no és pas meva, sinó d’un dels meus mestres, el professor Héctor Borrat. Després d’aquests anys el meu balanç és que l’orquestra sona força més bé, reuneix més públic, ha renovat músics i solistes i ha adaptat la partitura a les tendències del segle XXI. Hi ha molt marge de millora, sens dubte. Sempre n’hi ha i sempre cal buscar-lo. Però si avui EL PERIÓDICO està més bé que no fa sis anys és perquè els editors han mantingut l’aposta contra vent i marea i no han rebaixat mai l’ambició del projecte. I perquè s’ha creat un equip a la redacció cohesionat que busca les notícies com ningú, que persegueix fins a l’extenuació el rigor i que està a l’aguait del que consumeixen els lectors. Un equip molt millor que el director. Per això és lògic que si assumeixo més responsabilitats a Prensa Ibérica es produeixi un relleu que emergeix d’aquest equip i no una substitució. Gemma Martínez, que ha estat en tot i tothora, seguirà el camí, amb el seu talent, amb el seu accent i donant resposta amb el seu criteri a noves dificultats o oportunitats que avui ni imaginem. I tot això és un reflex de la fortalesa de la institució que és el diari.
Notícies relacionadesEl millor ha de venir
Per mi, personalment, aquests sis anys han sigut els millors de la meva vida professional i anhelo que els pròxims els millorin perquè igual que EL PERIÓDICO, Prensa Ibérica és en el dia d’avui el projecte periodístic més interessant, sòlid i ambiciós que hi ha en marxa a Catalunya i a Espanya. I ho és per l’afany dels seus editors (Javier Moll i Arantza Sarasola, juntament amb els seus fills), pel talent que han reunit al voltant, per l’ambient que es respira en l’organització i per la fèrria voluntat de mantenir-se fidels a les necessitats dels lectors, la raó de ser dels diaris, siguin de paper, digitals, quàntics o no sabem quina nova possibilitat ens han d’oferir. Fer periodisme en aquesta casa és un regal. Gràcies a tots, als editors, als lectors, als redactors, que han aguantat moments millors i pitjors, als equips corporatius. Gràcies a Fèlix Noguera perquè un diari és una bicicleta que només va amb dues rodes, l’editorial i l’econòmica. I a molts que em deixo i em disculparan, però molt especialment al meu mentor Isidoro Nicieza, que em va donar el relleu com avui el dono a Gemma Martínez, fet que sempre agrairé a tots dos. Donar el relleu i agafar el relleu. Sense tuteles ni apel·lacions. Enfortint les institucions per sobre dels personalismes.
