Saber dir adeu

Els últims dies han estat temps de comiats i adeus. Uns de definitius, d’altres de temporals, i alguns d'altres, el temps ho dirà. Comiats de persones que han deixat empremta, que han marcat una època.

Al món de l'esport, per exemple, hem sabut que Pep Guardiola plega: deixa el Manchester City després de 10 anys d’entrenador. També avui ens despertem amb la notícia que Alèxia Putellas tanca la seva etapa gloriosa al Barça. 

A la ràdio, el nostre propi mitjà, també vivim adeus emotius. Una geganta de les ones com Àngels Barceló apaga el micròfon de la Cadena SER. I Carlos Alsina fa un mig pas al costat, i deixa la part informativa. Són noms propis que han acompanyat milions de persones, cada dia, durant anys, fins i tot dècades. 

I com passa sempre que algú marxa, ens obliga a reflexionar, preguntar-nos sobre què significa dir adeu. Si hi ha alguna manera d’acomiadar-se bé, si és millor deixar les portes mig obertes o tancar-les del tot. Tots tenim a la memòria col·lectiva comiats difícils. Aquells que marquen una generació, com la sortida abrupta de Leo Messi, o el buit immens que ens va deixar Johan Cruyff.

Però també tenim comiats íntims, dels que duem ben a dins del cor. Els que protegim com si fossin or, perquè són l’últim resguard dels bons moments. I és que un bon adeu és, per damunt de tot, una celebració. Representa poder mirar cara a cara el teu llegat, amb el cap ben alt i estant-ne orgullós. Poder dir en veu alta: "La feina que em tocava fer ja està feta."

Saber marxar és difícil. Consisteix a deixar pas, a permetre que aquells que venen darrere es facin seu el llegat. En aquest sentit, acceptar un adeu no és cap derrota. És evident que tancar etapes costa molt. Fa vertigen i, moltes vegades, fa mal. Però que un adeu costi és símptoma d’una cosa meravellosa. Vol dir que estem deixant una cosa molt bona al darrere.

Notícies relacionades

Laberint negociador

Una ficció que funciona

Perquè només plorem allò que hem estimat. Només trobem a faltar allò que realment ha valgut la pena. Als Guardiola i als Alsina del món, a les Alèxies i a les Àngels Barceló...Bona sort en els nous camins. I sobretot, gràcies per la vostra dedicació. 

Perquè tothom viu amb els seus propis adeus més personals. En la majoria de casos, els comiats no obren informatius. Són canvis de feina, de casa, o fins i tot de ciutat. O els adeus més tristos, els d'aquelles persones que ja no hi són. En certa manera, cadascú és la suma dels seus comiats. O dit d’una altra manera: cadascú és la suma dels llegats que ens fan ser qui realment som.