La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
El problema és judicial i polític. Espanya es troba en l'immobilisme
La política espanyola viu instal·lada en una paradoxa. Mai un govern havia arribat tan desgastat i, alhora, mai havia semblat tan difícil construir-hi una alternativa. El cas Leire Díez ha tornat a posar aquesta contradicció sobre la taula. Des de fa dies, les revelacions sobre l’anomenada “lampista” del PSOE monopolitzen el debat públic. L’oposició hi veu un nou escàndol que afecta el PSOE. Però el PSOE es defensa presentant-ho com una actuació individual.
Però el problema ja no és només judicial. És polític. Perquè cada nova informació alimenta una pregunta cada vegada més incòmoda. Fins a quin punt Pedro Sánchez manté intacta l’autoritat per continuar governant? La resposta del Partit Popular ha estat la previsible. Exigir eleccions. I últimament explorar amb boca petita una moció de censura que, ara per ara, no suma els vots necessaris.
Però aquesta setmana hi ha hagut un moviment sorprenent. Pedro Sánchez ha tret la carta que ningú s'esperava i ha anunciat que vol pressupostos. És una decisió carregada de simbolisme. Perquè els pressupostos són l’expressió més tangible d’una majoria parlamentària. Són la prova que un govern conserva capacitat per governar. Si no hi ha majoria per aprovar els comptes… Hi ha majoria per continuar la legislatura?
Aquesta és la pregunta que avui plana sobre Madrid. I és una pregunta legítima. No perquè la Constitució obligui a convocar eleccions. No ho fa. Els governs poden continuar amb els comptes prorrogats. Ha passat fins ara, i pot continuar passant. Però la democràcia parlamentària no funciona només amb reglaments. També funciona amb legitimitat política. Amb la capacitat de construir acords. Amb la força necessària per impulsar projectes nous.
I aquí és on apareix el problema de fons. El govern demana temps. Però cada vegada disposa de menys instruments per justificar-ho. L’oposició exigeix eleccions. I, així, Espanya es troba en una fase d'immobilisme que corre el risc de perpetuar-se. Un govern que resisteix. Una oposició que denuncia. I una ciutadania que ho observa sense saber exactament cap a on avança el país. Veient com, mentre que les dades de la macroeconomia van com un coet, continuen les dificultats per accedir a l’habitatge, i el preu dels aliments i el cost de la vida continuen pujant.
Notícies relacionadesPotser aquesta és la lliçó principal del moment actual. Que la qüestió ja no és només què va fer Leire Díez. Ni tampoc si Feijóo té prou diputats per presentar una moció. La qüestió és si el sistema polític espanyol encara és capaç de generar majories estables. Majories que aprovin pressupostos. Majories que impulsin reformes. Majories que permetin governar.
Perquè una democràcia no es bloqueja només quan cau un govern. També es bloqueja quan ningú és capaç de construir-ne un de nou. I aquest és, probablement, el veritable problema que avui té al davant Pedro Sánchez. Però també Alberto Núñez Feijóo. I, en definitiva, tot el sistema polític espanyol.
