No t’oblidis dels pobres

Avui de la pobresa n’hem de parlar en plural: hi ha les pobreses, en la seva diversitat econòmica, vital, relacional, habitacional, racial, ambiental… Són les pobreses de tots els rostres de la vulnerabilitat, les pobreses dels que sobren, dels descartats. Les pobreses no simplement dels pobres, sinó les pobreses dels empobrits. Les velles i noves pobreses que no són només un fet sinó, sobretot, un resultat de biografies que han seguit viaranys no buscats ni desitjats.

Això ve a tomb especialment avui quan es parla del retorn de la religió i l’espiritualitat. Una espiritualitat de vegades benestarista, que busca escalfar els cors enmig d’un món sense cor. Sovint es torna a parlar de Simone Weil per posar-la com a exemple. I, curiosament, se’n subratlla la seva profunda dimensió mística mentre es guarda un silenci absolut sobre el fet que va anar a treballar voluntàriament a fàbriques per compartir la condició dels treballadors, i va venir a posar-se al costat de la República durant la Guerra Civil. La seva mística també era això, perquè no hi ha mística sense posar en joc la pròpia vida i arriscar-la: per a Weil, la mística no es conjuga des de la recerca del benestar espiritual sinó des de la voluntat de no parlar del sofriment humà des de fora. I per això mateix ens cal estar amatents: la pobresa –les pobreses– no idealitzen ningú. No es tracta de conrear una mena de romanticisme de les pobreses, com sovinteja tantes vegades. Parlar de les pobreses no busca emocionar, ni tornar a dividir estúpidament el món entre bons i dolents. Busca responsabilitzar, és a dir: donar respostes. Busca no conformar-se amb estudis, discursos i comissions sinó canviar la mirada i, consegüentment, veure quina mena de respostes estan al meu abast. Si canviem la mirada –si la transformem– les pobreses ens descentren. I en aquest sentit el veritable retorn de la religió i de l’espiritualitat no consisteix a viure més centrats, sinó a viure més descentrats.

Notícies relacionades

¿Treballar és una falta de respecte?

Demà en la batalla

L’exhortació de Lleó XIV no vol ser un document més. Vol acompanyar-nos en el nostre camí de transformar i descentrar la mirada. Vol ajudar-nos a emprendre el camí que neix de canviar la nostra atenció, i des d’aquí refer les nostres intencions per poder-nos endinsar en l’acció; la que ens correspongui a cadascú. I a cadascú en la seva posició. Perquè el no t’oblidis dels pobres afecta també governs, polítics i gestors. Ens cal reivindicar el valor de la compassió com a moció i impuls, certament. Però la compassió no substitueix la política. Les pobreses no són un indicador ni un problema per resoldre sinó un fet humà que apel·la al nostre acolliment. Els pobres no són mers objectes destinataris de polítiques públiques o de beneficència: són subjectes, i subjectes de drets. Una societat que accepta les pobreses com un fat inevitable ha perdut tot sentit del bé comú. I sense abordar les causes estructurals de les pobreses no farem més que confirmar que vivim en una economia que mata.

Ja ens ho digué Salvat-Papasseit: "[…] Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som". Per això, mirant el món i mirant el nostre país les paraules que va escoltar Francesc i van marcar el seu pontificat no són un xiuxiueig, són un clam: no t’oblidis dels pobres.