¿I les escoles de negocis?

Diners i poder

El debat MAGA-nacionalista és el que ens entretén políticament perquè és el que compra la gent. Però el que hi ha en joc i el mou és el diner i el poder: i aquest és el punt on haurien de tenir alguna cosa a dir les escoles de negocis. Perquè potser caldria parlar de la seva responsabilitat en els discursos de gestió i negociació que s’han imposat durant anys, on tot era cost-benefici, compte de resultats, objectius i interessos, i ser més fort que l’adversari per poder-t’hi imposar. Amb Trump, el focus no és Amèrica, ni la nació o la pàtria (tot i que això és el que es faci servir per mobilitzar el personal): el focus és el que entenem per gestió empresarial, negociació i resultats. Per èxit (i èxit empresarial), al capdavall.

A això podem afegir aquesta tonteria tan estesa que el que cal fer és aplicar a la política un model de gestió i de negociació empresarials. Bé, en el cas de Trump això li ha funcionat: segons Forbes, la seva riquesa ha augmentat en 3.000 milions de dòlars des del seu accés a la presidència. Però hem d’esperar que algun dia el beatífics defensors d’aquesta confusió entendran que una cosa és l’eficiència i l’avaluació de resultats, i una altra que el bé comú sigui el mateix que una empresa.

¿I què hem de dir de la capacitat de negociació d’algú que considera que negociar és un joc de suma zero en què l’objectiu és vèncer i sotmetre? Deixo als experts la valoració de la seva volubilitat imprevisible amb els aranzels, i als psiquiatres les seves rebequeries de nen malcriat amb el Nobel de la pau. La síntesi entre la seva política empresarial i la seva manera de negociar se simbolitza en el fet que els seus enviats a negociar l’alto el foc a Gaza siguin uns inversors immobiliaris i financers, que pel que sembla no deuen filar tan prim per saber distingir entre el que el papa Lleó XIV anomena sempre una pau justa i la pau dels cementiris. Com que tot fa pensar que ens trobem davant no de la negociació de la pau, sinó de la suposada pau com a condició per fer millors negocis, ja em deleixo per saber qui seran els primers a escriure un cas que porti per títol la pau com a model de negoci.

Notícies relacionades

Rosalía, un far en la jungla de l’algoritme

Una pretensió il·legítima

En els darrers anys aquestes escoles han incorporat –sigui per convicció, per conveniència o per compulsió– la sostenibilitat no com un tema complementari, sinó com una manera nuclear d’entendre la contribució que avui s’espera de les empreses, i parlen del canvi climàtic ni que sigui almenys com una anàlisi de riscos. D’aquí, per exemple, la proliferació de cursos, sessions, anàlisis i publicacions sobre l’anomenat model ESG. Però amb un Trump instal·lat en el negacionisme del canvi climàtic, que imposa normes que dificulten l’activisme accionarial i que obvia totes les iniciatives ESG, es fa estrany el silenci de les escoles de negocis.

Potser ho explica un patró en aquestes escoles: els encanta exhibir i associar-se amb directius i empreses exitoses, com si això fos el resultat d’haver passat per les seves aules. Però toquen el violí quan es tracta d’antics alumnes convictes, tòxics, explotadors o estafadors. Quan es presenta Trump com una història d’èxit i com l’arquetip d’un home de negocis, en lloc de callar estaria bé que les escoles de negocis ens diguessin si el consideren un model de referència.